Quantcast
Viewing all 3401 articles
Browse latest View live

Michel Serres, gojat de Garona o dròlle de *la Garona?

”Es mai grand mòrt que non pas viu.” Aquela frasa que legendava lo tablèu de l’assassinat del duc de Guisa dins mon libre d’istòria de l’escòla primària me venguèt de tira a l’esperit quand aprenguèri la mòrt de Michel Serres.
 
Benlèu ne serà tot parièr per lo que coneguèt la notorietat de tard e qu’èra vengut aquelas recentas annadas fòrça aimat pels mèdia.
 
O cal ben dire: èra un bon “client”: sa bonomia, son amor de la paraula e son “accent del Sud Oèst” fasián miranda! Nos cal pas amagar que son accent occitan èra acceptat unicament per çò qu’èra un invitat e, en mai d’aquò, portat per son apartenéncia a l’Acadèmia francesa.
 
“Mai grand mòrt que non pas viu!” Escriurai pas un panegiric de mai… Los mèdia, quales que sián, an balhat lo micro o lo calam – e parli pas que per nòstra region –  als òmes e a las femnas politicas, als decideires, als dirigents esportius — èra un afogat del SUA — al cònsol màger, al curat, etc. E encara n’ai degut oblidar qualques uns! Totes an pas que de compliments a far sul grand òme, NÒSTRE grand òme…
 
Alara, lèu fach, me’n vau far lo reborsièr — qu’es dins ma natura!
 
Quitament se soi un de sos admirators, ai qualques resèrvas a formular…
 
S’es dit, en Agenés al mens,  qu’anava tornar trobar lo Jansemin e lo Corteta de Paradas, autras glòrias illustras e aquò me pausa question. Uèi, qual legís o a legit los autors susnomats? Qual a legit los libres del Michel levat un libre coma “La petite poucette”? Personalament, ai pas jamai pogut anar al cap de sos libres sus l’educacion per exemple mentre que beviái sas paraulas dins sas conferéncias o sas intervencions dins los mèdia…
 
En ma qualitat de promotor de nòstra lenga occitana, que regrèti fòrça qu’aja pas jamai fachas ni declaracion ni accion per defendre la lenga quitament s’aviá declarat, al cors d’una conferéncia al teatre d’Agen —en responsa a una question que li pausèri en occitan— qu’aviá l’intencion de far quicòm pel “gascon”.
 
Al sens contra, donava totjorn coma exemple del fracàs de nòstra lenga occitana lo fach que se podiá pas dire dins nòstra lenga de mots coma “octaèdre” e “nucleïde” — octaèdre e nucleïd en occitan! En consequéncia, l’occitan èra pas apte a exprimir la pensada scientifica modèrna, etc. Argument especiós se n’es un dins la mesura que totes aqueles mots sabents son tirats del grèc e son mai o mens identics dins totas las lengas europèas, anglés comprés!
 
Lo francés, lenga “nòbla” auriá donc lo drech de manlevar al grèc mas l’occitan, nenni!
 
Tot simplament, coma lo monde sa generacion, lo Michel, ajudat per aquò per sos parents, e la “propaganda” parisenca e republicana, a daissat lo “patoés” per venir un “monsur”.
 
Personalament, o regrèti.
 
N’es pas mens francés lo qu’es bilingüe occitan francés… mas lo francés aima melhor èsser invasit per l’anglés qu’ajudat per l’occitan.
 
Nòstres centralizaires, de l’abat Grégoire a Macron, refusan d’entendre rason quitament se se pòt trobar exemples multiples a nòstra pòrta.
 
Dins aquel domeni, l’”engeni” fancés es pas qu’un embarrament…
 
 
 
 
 
P.S. Claude Askolovitch dins sa revista de premsa diguèt a prepaus de Michel Serres, “l’enfant de Garonne” qu’aqueste parlava del riu coma d’una persona, e  trobèt aquò extraordinari, plan dins la dralha de nòstre filosòf.
 
Manquèt de dire, mas es pas sa fauta, qu’aquela abséncia d’article, tipicament occitan, èra lo sol barbarisme que se permetiá lo Miquèl, tot afrancizat e aparisenquit qu’èra!
 
 
 
 


Image may be NSFW.
Clik here to view.
abonar los amics de Jornalet

 
 

Esperit d'independéncia

Aquest 7 de junh, ma mairegrand pènegra auriá festejat sei 100 ans. Totjorn, admirarai son coratge quand li fauguèt defendre son comèrci en plena guèrra d'Argeria, au mieg dei violéncias jornadieras e de bombas, après la mòrt precòça de son marit fornier; ò quand, "repatriada" dins una pàtria qu'èra pas vertadièrament sieuna, aguèt de riscar sa vida coma obriera dins una usina de municions de Valença per se poder noirir amb lei sieus. Pasmens, siáu luench dei valors conservatritz catolicas d'aquela pichòta dòna qu'aimavi tant e oblidarai jamai, e sovent pensi ai dos fraires de mon pairegrand, dos comunistas que luchèron talament per l'independéncia argeriana que França leis empresonèt.

57 ans après l'independéncia, fa gaug de veire lo jovent argerian, tant arabi coma amazigh, a recobrar l'esperit d'independéncia, en obligant lo vièlh president a quitar lo poder e leis autoritats a recular. En seguissent Llach, "se tiram totes, vai tombar", çò canta Patric.

Maugrat mon estrambòrd deçauput per lo retorn dins la realitat, tanben aquel esperit d'independéncia i es encara en lei catalan·a·s, totjorn drechs fàcia a la repression espanhòla e lo silenci copable deis autoritats europèas. L'Union Europèa es ges la federacion qu'aparavi dins mon adolescéncia, es l'aliança cinica deis Estats que cèrcan sa pròpria conservacion, mai aqueu pòble fraire resistís, e o farà, ne siáu de tot en tot segur, fins a la victòria.

Alora, meis amics legeires, 200 ans après lo famós tablèu de Trumbull que celebrava la rompedura estatsunidenca amb l'empèri britanic, m'agradariá totplen que recobressiam nosautres pereu l'esperit d'independéncia, que diguessiam totei de non a l'opression qu'ofega pauc a cha pauc nòstra lenga, nòstra cultura, nòstre pòble. Unitat, projèctes comuns ambiciós, accion valenta!

Ò la mòrt.


 

Lo mòle coma construccion portuària

Lei lexics especializats de la mar, de la navigacion e de la pesca pòrtan regularament de curiositats requistas e deliciosas d’analisar. Lo mòle, nom masculin, n’es un exemple: es “una diga de maçonariá que prolònga un pòrt, que facilita l’acostament e qu’afeblís leis èrsas.”
 
L’usatge d’aqueu mot, en occitan autentic, es atestat per lo diccionari etimologic FEW (6/3: 34) e per de diccionaris que son pròches de l’usatge popular (Mistral...).
 
En occitan ancian se disiá mòl, sens -e de sosten. Aquela forma anciana ven dau nòrd-italian (genoés) mòlo, que ven eu meteis dau grèc bizantin mṓlos o mólos (μώλος o μόλος).
 
En catalan dison el moll.
 
Lo passatge de l’occitan ancian lo mòl a l’occitan modèrne lo mòle, amb una -e de sosten, s’explica pas per l’influéncia de la forma francesa le môle. Sembla gaire probable qu’un mot tan tipic de l’univèrs dei mariniers mediterranèus —grècs, italians, occitans, catalans...— foguèsse passat per una influéncia francesa. Au contrari es lo mot francés, le môle, que ven de l’occitan provençau segon lo FEW.
 
Lo passatge de lo mòl a lo mòle s’explica pus facilament per una evolucion occitanocatalana intèrna. L’occitan e lo catalan an una curiositat comuna.
 
L’occitan provençau maritim pronóncia sovent ò, non pas amb un sòn simple [ɔ], mai puslèu amb un diftong [wɔ], [wa] o [we]. E precisament lo mòle [lu ˈmɔle] se pòt dire dins lei parlars maritims [lu ˈmwele]. Mistral o nòta ‘mouele’ en grafia mistralenca.
 
Se tròba qu’en provençau maritim, lo nom masculin lo mòle [lu ˈmwele] (construccion portuària) coïncidís de maniera susprenenta amb l’adjectiu corrent mòle ~ mòla [ˈmwele ~ ˈmwelɔ] (“pas dur”). Dins aquel adjectiu que significa “pas dur”, la forma provençala maritima mòle ~ mòla [ˈmwele ~ ˈmwelɔ], amb una -e finala, s’explica perfiechament per l’evolucion fonetica istorica.
 
(L’adjectiu que significa “pas dur” se disiá mŏllis en latin. En occitan modèrne, après una ll dobla venent dau latin, lo dialècte provençau actuau coneis tres tractaments tipics segon lei parlars: mòu ~ mòla [ˈmɔw ~ˈmɔlɔ], mòle ~ mòla [ˈmwele ~ˈmwelɔ], mòlh ~ mòla [ˈmwej ~ ˈmwelɔ]...)
 
En catalan, avèm la meteissa analogia: el moll (construccion portuària) coïncidís de maniera susprenenta amb l’adjectiu corrent moll ~ molla (“pas dur”). En catalan, quand se ditz el moll per la construccion portuària, i a pas ges de rason etimologica de trobar -ll en fin de mot.
 
Donc l’occitan (provençau maritim) e lo catalan an evolucionat de maniera similara. Per parlar de la construccion portuària: i aguèt una forma grèga bizantina mṓlos o mólos (μώλος o μόλος), que passèt puei en nòrd-italian (genoés) a mòlo, que passèt puei en occitan medievau a lo mòl e en catalan medievau a el mol. Aquelei doas darrierei formas, lo mòl e el mol, se son raprochadas pus tard de l’adjectiu corrent mòle ~ mòla (“pas dur” en provençau maritim) o moll ~ molla (“pas dur” en catalan).
 
Un tau raprochament entre de formas analògas s’apèla la paronimia. Es un factor possible dins l’evolucion istorica dei mots. Es pas lo pus frequent. Sabèm pas exactament per quina rason i aguèt una paronimia. Benlèu de mariniers occitans e catalans trobèron amusant d’utilizar un mot similar per parlar de çò qu’es “mòu” o “mòle” (“pas dur”) e, a l’encòp, per designar una construccion qu’es au contrari fòrça dura per arrestar leis èrsas... L’usatge d’una forma dins son sens contrari, per umor o per ironia, es una antifrasa.
 
L’occitan actuau e locau, per designar la construccion portuària, coneis doas formas ben atestadas uei: lo mòle en provençau e en niçard, e tanben lo mòlo solament en niçard. En provençau lo mòle se pronóncia [lu ˈmɔle, lu ˈmwele...]. En niçard lo mòle se pronóncia [lu ˈmɔle] e lo mòlo se pronóncia [lu ˈmɔlu]. La segonda forma, lo mòlo, es fòrça mai italianizanta e benlèu se pòt evitar. Leis autrei parlars occitans modèrnes semblan pas de conéisser lo tipe lexicau lo mòle, mai utilizan de sinonims mai o mens exactes coma la diga, la peirada, lo massís, la getada, etc.
 
En occitan estandard es possible d’acceptar totei lei tipes lexicaus: lo mòle, la diga, la peirada, lo massís, la getada...

Minutinas: lo desvolopament

Demòran pas qu’uns dias abans de sia premiada la milhora minutina de l’annada dens l’istòria de la lenga occitana!
 
Dempuèi que l’idèa de minutina estoc aviada lo 30 d’octobre de 2018, tot a plan bolegat. Am recebuts mès d’un trentenat de tèxtes que podètz legir suu siti deu Jornalet e que rivalizan totis d’originalitat e de lenga gostosa. Aquò estoc una suspresa de las beròias. Occitània es pleada de calams talentuoses!
 
Après l’anóncia deu prèmi, que serà ende la Sent Joan, venguerà l’ora de passar a l’estapa seguenta.
 
Lèu, un siti dedicat a la minutina va nàisher, on se poderà legir tot çò qu’am dejà recebut e tot çò que vam encara recéber. Seràn classificadas per autor e per data d’arribada. Una minutina serà botada a l’autor cada setmana.
 
Cau totun tornar brembar uns elements importants:
 
— Cada minutinaire pòt presentar autan de tèxtes que vòu per la medisha annada.
 
— Cau que lo(s) tèxte(s) sia(n) màgerment en lenga occitana, totas variantas e grafias son acceptadas.
 
— Cau que lo(s) tèxte(s) aja(n) 300 mots. Una tolerància de mès o mens 5% serà observada, çò que’ns hè entre 285 e 315 mots.
 
Peu monde que pican a l’ordenator, totis los logiciau vos carculan lo nombre de mots. Per exemple sus Word de Windows, picatz sus “Utisses” puèi sus “Estatisticas” e veseratz lo nombre de mots dejà escriuts.
 
Am recebuts tèxtes qu’an mès que non pas 315 mots. Pr’amor qu’aquestes tèxtes an una cèrta valor literària, demandaram aus autors se volon pas eths medishes abracar lor tèxte, puèi s’accèptan que quauqu’un d’aute cree la “version minutinenca” s’an pas lo temps. Se volon pas, çò que’s compreng aisidament, lo tèxte serà totun presentat suu siti dens la categoria “tèxtes liures”, hòra concors.
 
Se cau pas privar de bons tèxtes en lenga nòstra...
 
Se que non daubriram tanben las categorias “mièja minutinas” (150 mots), “biminutinas”, “triminutinas” e quitament “sesquiminutinas”, (e non pas “sexy-minutinas”) es a díser tèxtes de haut o baish 450 mots, siá una minutina e mièja, que’s legís en una minuta en mièja.
 
Sèm tanben a soscar a versions sonòras de minutinas o, perqué pas, a versions filmadas.
 
Per l’ora, sèm ad aténguer la causida de la jurada dambe impaciéncia!!
 
Vos tengueram au sicut de tot aquò, e sustot trantalhatz pas de’ns mandar vòstas idèas, perpausicions, criticas, insultas, letras d’amor e conselhs ... mes sustot: vòstas minutinas!
 
 
 
 


Image may be NSFW.
Clik here to view.
abonar los amics de Jornalet

 

Verdaguer e er excursionisme catalan

Aguest deluns passat se presentaue en Hestivau Internacionau de Cinèma en Catalan Còsta Daurada eth documentari Maleïda 1882, sus eth tuc mès naut des Pirenèus, mau nomentat Aneto, a compdar deth caièr de viatge de Jacint Verdaguer, qu’eth madeish mos lo liegerà. Conegut coma Mossèn Cinto, eth quite Verdaguer qu’a preséncia e ròtle enes dramatizacions deth viatge ath long des Pirenèus ena recèrca deth Canigó, que vò èster ua òda.
 
La Maleïda, ei a díder, era Maudita, ei çò que trobèc Verdaguer ena recèrca der Olimp catalan. Era Maudita o Maladeta, ei un tuc impracticable que Cinto pugèc damb ua dificultat ahijuda: qu’ac hèc per itinerari mens abituau: en tot remontar er arriu Joeu en tot passar ua prumèra net ena ermita dera Artiga de Lin e ua dusau net en Benasc.
 
Ací es tèxtes deth caièr entren a apreciar un païsatge que mitifique e que vò protegir.  Era montanha ei superiora ar òme, e ei importanta era intervencion de Verdaguer en La Maleïda, non coma protagonista mès en tant qu’eth païsatge a estat en Catalonha era pèira angulara dera articulacion deth discors de nacion.
 
Que viégem d’un neoclassicisme opressiu d’objectivtiat quadrilhada, e en tempsi deth modernisme era Renaishença ac maride damb aqueri ideaus romantics subjectivizadors dera diferéncia e deth localisme. Tanben, era fòrça der individu e es grops organizadi, e donques, dera idèa de país (vejatz-ne era fòrça en allegoric Colòs de Goya). Ei ena ueitantau deth sègle XIXu que se propòsen es simbèus que son era cunhèra dera nacion catalana contemporanèa. Entà apropriar era tèrra, totun, calie virar-la e coneisher-la, e atau apareishen es clubs excursionistes, era exaltacion dera mitologia populara, er esperit qu’encara se conserve sense cap de dobte enes caus e esplais, e en cèrtes activitats d’Òmnium damb es visites guidades. Pòc mès d’un sègle mès tard, parallèlament, er ideològ politic Lluís Maria Xirinacs escuelh deishar-se morir en tot guardar eth tuc de Taga estirat sus un peishèu en Ogassa.
 
En aguest cas, pòc desir de morir en tot guardar er Aneto: era ficcion, era arregraïda ficcion dramatizada qu'illustre eth documentau ei massa literau, mès era proposicion se sosten de miracle pr'amor que s’i tròbe un inconscient poderós (sense compdar, evidentament, era figura deth mossen).
 
Er imatge que ven paraula, e era paraula que ven simbèu. Era excursion ei un estrument d’estudi nacionau poderós: en Aran (tau coma hè Cinto en filme mès non pas a causa d’eth) davaren cada an deth Plan de Beret, de Bagergue, d’Unha e de Salardú, enquiara plaça de Vielha ena Corsa d’Aran per sa lengua, e egalament s’organizen corses lingüistiques pertot, Korrikak en Bascoat o La Passem ena Occitània Grana. Es occitans son tanben son un pòble en transit en tot caminar de cap ara identitat nacionau, çò ditz er imne De cap tà l’immortèla: “lo país vam cercar”, un país representat ena flor de nhèu, ua flor inmortau que solament trobaràs enes cornèrs mès amagadi dera montanha.
 
Alavetz, òc, Maleïda 1882 que hè a emergir un còp de mès aquera filosofia, e Albert Naundín ne partege motivacions ara ora de reaquerir er Aneto per mejan deth sòn nòm tradicionau, tanben eth lop cervèr o gatilop, que mos an hèt renomentar “linx” e que damb er ors e eth lop s’identifique damb eth Pirenèu.
 
Ei tan romantic er apròchi deth realizaire que tròbe eth Viatjaire contemplant ua mar de bromes de Caspar Friedrich, damb mejans de grana produccion der aire estant, un nivèu qu'en Catalonha e en filmes isoladi non s’i tròbe, e encara puge enquiath nivèu de programes de caracteristiques similares de France2 a on eth pressupòst ei tostemp garantit. 
 
Es Pirenèus dan fòrça resultats e volem pensar que Verdaguer seria eth melhor plaçat entà auer ua epifania enes malhs. Totun, Maleïda 1882 non provòque aqueth Sindròm d’Stendhal. Eth reportatge de païsatges non ei eth mejan dera poetica, e donques eth documentau que masque era votz de Lluís Soler o ben non permet cap mantier eth ritme des sues paraules en aquera deformacion televisiua de subrecarga d’estimulacions. Qu’artenh mèslèu çò contrari. Banda Sonora, grani plans panoramics, ua narracion damb dus presentadors damb forma de caisha chinesa… tot compdat e rebatut hè que Cinto puge ath tuc, mès qu’eth public pantèishe.
 
 
 




Image may be NSFW.
Clik here to view.
abonar los amics de Jornalet

 

Los camins de l'exili catar e los luecs de valdesisme a l'èst d'Occitània, doas eretgias dal parier temps

Dins l’èst d’Occitània (en Gavotina mas tanben dins l’airal dal niçard e dal provençal), la presença dal catarisme e dal valdesisme es atestaia, sigue coma fixaia o sigue coma de passatge. Lo monde conoisson ben los valdeses de Leberon, mas que i es mai a l’èst e mai al nòrd? (mai tardi, un còup lo protestantisme naissut e estructurat, n’avèm ja parlat, i aguèt una plaça de seguretat protestanta al Luc). Veguèm mai al nòrd e a l’èst doncas.
 
Una causa gaire conoissua, que dins l’estereotip se crei que lo catarisme occitan es subretot l’oèst de Lengadòc. Lo catarisme èra totplen present als confins orientals de l’espaci occitanofòne, coma en la futura Itàlia dal nòrd, coma en Croacia, Bosnia (e Bulgaria).
 
Es interessant per se’n avisar dals camins utilizats per fugir dins l’espèr de tornar e senon dals fogals intellectuals qu’existèron per presicar la reforma devèrs la pauretat de la Glèisa e la còntra cultura ligaia.
 
Lo “diferencial” de distància amb la glèisa de Roma es enòrm. Los valdeses, a pauc près coma los ussites non avian que de diferéncias eclesiologicas (cu a lo drech de predicar o non) e d’accès a la cena sota las doas espécias per tots.
 
Los albigeses avian pura desvolopat una teologia dal sieu temps totplen aluenhaia dal catolicisme, una eclesiologia innovanta.
 
A la lèsta vos anam mostrar qualquas situacions.
 
 
1- Los catars dins l’èst d’Occitània: lo luec de passatge
 
En lo 1296, los fraires Peire e Guilhèrm Autièr (francizat en Authié) notaris d’Acs dintre los Pirenèus gascons passèron per Niça e lo còl de Tenda per anar a Coni. I rescontrèron Bernat Audoin (Audouy) perfièch e de la glèisa de Tolosa. Audoin i avia un alberg a Coni pi anèron dins las còlas de Vison (Visone) en país genovés (pròche d’una autra vila celèbra per l’aiga coma Acs: Acqui).
 
Rentrèron en contacte amb un grop occitan qu’èra a l’entorn d’el. Venian de la sieu glèisa d’Acs que dependia de l’evescat catar de Tolosa. Sos dignitaris èran a l’abric mas impossible de desvelopar la religion dètz ans après Sirmione (equivalent patarin de Montsegur situat sus una peninsula dal laus de Garda). Los evèsques catars de Lombardia, d’Occitània e de França qu’i foguèron recampats foguèron cremats als lenhiers de Milan e de Verona. Lo darrier evèsque catare de Tolosa, refugiat a Gènoa avia desapareissut. Los fraires provèron de se formar 4 ans al catarisme pi temptèron de tornar al país mas cremèron sota las mans de l’Inquisicion entre lo 1309 e lo 1310.
 
— Referéncia: Pèire Autièr
 
 
2- Los valdeses dins l’èst d’Occitània: las implantacions
 
La val de L’Argentiera coma la val de Fraissinieras es marcaia per la preséncia valdesa que se va fónder dins lo protestantisme tanben amb de temples encara dreches coma a La Dormilhosa, als Violins. L’auta valaia es un luec de refugi tant valdés coma protestant mai tardi.
 
Es famós lo cambiament de nom de la Val Gironda en Val Puta quora sos estatjants devenguèron valdeses per acabar en Val Loïsa après catolicizacion forçaia, en aparéncia.
 
Lo patronim Put, que designa a l’origina un protestant alpenc. Una part d’els anarà repoblar Luberon e i menèron lo valdesisme.
 
Referéncias:
 
 
Dins lo Comtat de Tenda coma dins los vilatges situats de l’autre costat dal còl la preséncia dals Valdeses es ja segura tre lo sègle 13en. Va s’espandir pi lèu en las valaias de l’Auta Bèura (Suspèr), en Ròia (Briga subretot, Saorj) e en l’auta val Vermenanha (Vernant). Per l’anecdòta, se ditz qu’a Vernant, se rescontrèron catarisme e valdesisme e ne’n restarian de traças toponimicas coma lo castèl de la Torosèla (o Tolosela, pichina Tolosa, la cima Petavina).
 
Son sus una terra que las sobrilhas de cresenças precristianas (cristianizacion tardiva de Ròia als sègles 10-11 dison d’unes) e las supersticions son un pretèxt a acusar los valdeses e los procèsses en mascaria espandits coma a Briga, mai tardi a Triòra o a Castelar (mai luenh es parier amb la masca de Clarençac en Val Naja).
 
Al sègle 15 dins l’Auta val de Ròia, una part importanta es valdesa d’autant que Glaudi de Savòia (1507–1566), còmte de Tenda (enfants d’Anna Lascaris e de Reinat lo Grand Bastard de Savòia) e son fraire Onorat II (1511–1580), còmte de Vilars son devenguts uganauds. Los ducs de Savòia vòlon defénder lo catolicisme còntra las eretgias dins lor país. Quitament se Lasdiguieras lo capitani protestant los combate per accedir a la peninsula italica, los còmtes de Savòia van capitar d’estofar violentament lo valdesisme per lo periferizar fins a lo far obliar.
 
A Tenda, i es totun un lòng periòde de resisténcia que durarà fins al començament dal sègle 17, coma l’atèsta lo luec de preguiera protestant de la “Balma dei Cauete” (transformaia après en Lasaret dal temps de la pèsta dal 1630).
 
 
Referéncias:
 
 
 
3- La Reforma
 
Dins lo Dalfinat occitan, s’atrobèron de vilatges amb de temples coma en Champsaur, a Sant Bonet (país de Lasdiguieras), Orcieras, Ancela. Rèsta plus aüra qu’un temple a Sant Laurenç dau Cròs.
 
— En terra dals Princes (protestants) d’Aurenja, Orpeira es un fogal de propagacion dal protestantisme en Dalfinat. En lo 1561, los Uganauds s’i recampan per pregar. Lor glèisa es organizaia a la fin dal sègle 16. Lo temps serà destruch per òrdre dal Conselh dal rei dal 9 d’abril dal 1685.
 
— Dins la valaia de Las Duias, la Reforme se desvelopa totplen a Toard. Malgrat las guèrras de religion, una comunitat protestanta se manten al sègle 17 ambal temple, gràcias a l’edicte de Nantas dal 1598. Mas l’abolicion de l’edicte en lo 1688 fa qu’es desintegraia via l’emigracion o senon la conversion de fòrça.
 
— Dins la Republica dals Escartons, las Valaias justament dichas aüra valdesas de Pimont pilhan lor nom de la populacion totjorn fidèla a la Glèisa evangelica valdesa: Val Pèliç, lo bas de la val Clhuson e la val Sant Martin (o val Germanasca). La ciutat de La Tor Pèliç, sèti de la taula vaudesa es sempre lor centre cultural e istoric mondial, quitament se son restacats al protestantisme Reformat.
 
Per lo cas d’Arvia, lo protestantisme arriba al vilatge dins la segonda mitat dal sègle 16. Los cairassins i adèron massisament. Après l’edicte de Nantas, Arvia a un temple protestant. Après la Revocacion de l’edicte de Nantas d’estatjants emigran. L’edicte de Tolerança dal 1787 e la Revolucion francesa dal 1789 tòrna la libertat de culte als protestants. Son totjorn presents actualament de protestants (sovent non practicants), mas “se’n parla gaire d’aquelos afars, quitament encuei, crea de tensions”.
 
Per anecdòta: après la Reforma, dins la Republica dals Escartons, los estatjants de la val Clhuson majoritariament protestants obtenguèron la constitucion d’un cinquen Escarton, protestant doncas, separat d’Ols.
 
 
Referéncias:
 
 
Conclusion:
 
Avèm ja parlat dins d’autras opinions de sobrilhas possiblas de valdesisme amb los termes de barba (image de l’ancian que sap, de l’autoritat morala), barbet (incarnant un esperit de resisténcia), e i poiriam veire un revenge catolic quora se manja un barbajoan (en manjar de valdeses).
 
Lo valdesisme (coma los disciples de Jan Hus e John Wyclif) èra un preprotestantisme, lo catarisme, non. Malgrat de coincidéncias geografias -fòrtas- dins lo creissent inversat dal miegjorn de la futura França. Que fan pausar totun de questions en rapòrt d’aquela terra occitana en recèrca d’absolut.
 
En gròs, l’i es ren d’a veire entre lo camin d’exili catar devers Lombardia, Pimont, Gènoa e lo valdesisme alpenc.
 
A pròva dal contrari.
 
 
 
 

 

Nòta: serian de traças possiblas de preprotestantisme e de protestantisme aicí?
 
— en Chanant, nomenaia de l’Auta valaia d’Esteron: que s’i tròba un grand nombre de patronims basats sus de prenoms e es dich que lo camin de l’Esteron siguèt un luec de passatge per fugir tanben;
 
— lo toponim Sant Joan dal Desèrt de Vilars de Var;
 
— lo toponim Sant Joan dal Desèrt d’Entrevaus;
 
— lo toponim dal Fugeiret pròche d’Anòt.
 

Anaram los occitanistas a las municipalas?

En cada vila, cada vilatge, cada comuna que’s jòga ua bona partida de las accions qui’s pòden ganhar en lo domeni de la lenga e de la cultura occitanas.
 
Mes entà aquò que devem estar presents a las eleccions municipaus e préner plaça en las assembladas (que sian los conselhs municipaus o las comunautats de comunas). Qu’ei en aqueths endrets qui’s prenen las decisons , las qui pòden perméter de har avançar la question de l’ensenhament (escòla bilingua, calandreta, cors d’adultes), las questions de preséncia publica de la lenga (senhaletica visuau o sonòra) la question deus espectacles en lenga occitana ( politica culturau) e tantas autas causas importantas.
 
Mes entà aquò har que i cau anar e non cau pas esperar que d’autes hacin lo tribalh a la nosta plaça.
 
Que sabi que pòden estar nombrós los arguments (pretèxtes?) entà non pas i anar.
 
Òc qu’avem lo besonh, la necessitat absoluda de participar a las decisions. Que’s cau virar cap a ua actitud diferenta de la qui avem tròp sovent adoptada a saber ua pretentuda neutralitat e ua accion qui seré sonque la de l’influéncia deu dehòra estant.
 
Dab lo pretèxte, sovent faus, de demorar en dehòra de las batalhas politicas, que pretendem protegir de las tornas lo monde associatiu qui poderé patir ua reduccion de subvencions. Qu’avem paur de ns’engatjar per paur d’estar marcats.
 
Mes gessits deu monde associatiu que podem, que devem préner responsabilitats. Hòra deus lòcs de decision que mancam d’influéncia. Qu’èm redusits a jogar lo ròtle de petits grops de pression qui n’an pas hòrt de pes au moment de la decision finau.
 
Alavetz? I anaram o pas a las eleccions municipaus? I anaram o delegaram enqüèra un còp de mei lo poder de préner las decisions a la nosta plaça a monde qui non haràn pas gran causa?
 
Que sosmeti aquera reflexion a totas las militantas e a tots los militants occitanistas, quau que sia lo lor nivèu d’engatjament e lo domeni en loquau e tribalhan , quaus que sinan la lors opcions politicas, sindicaus e filosoficas.
 
Quin haram doman? E deisharam la plaça vueita o decidiram de préner responsabilitats e d’assumir la mesa en plaça de politicas locaus en concordància dab las nostas reivindicacions?
 
 
 
 
 



Article publicat sul blòg de David Grosclaude


Image may be NSFW.
Clik here to view.
abonar los amics de Jornalet

 

 

L’oposicion a Jean-Luc Moudenc per las eleccions municipalas de Tolosa

A Tolosa coma endacòm mai, las formacions politicas d'esquèrra coma de dreita vòlon associar los ciutadans per las municipalas, tal coma lo cònsol actual, Jean-Luc Moudenc que per reconquistar la comuna, balhèt la mitat de las plaças dins sa lista en 2014 als que contestèron la politica d'esquèrra, contra los trams, los bus en site pròpri o lo lòtjament social. Ara, son los movements d'esquèrra, del PS a França Insomesa que cercan una preséncia ciutadana per las municipalas de 2020.

E las contestacions ciutadanas de la politica de Jean-Luc Moudenc son nombrosas. Es lo collectiu “Eau Secours 31” que batalhèt contra la privatizacion de la gestion de l’aiga. Es l'associacion dels comitats de barris (UCQ – Union des Comités de quartiers) que luta contra los projèctes des promotors. Es l'associacion “Non au Gratteciel de Tolosa” amb una peticion de mai de 5000 signaturas qui ataca lo permés de construire de la tor Occitània, un projècte d’Immòble de Granda Autor (IGH) de mai de 150 m al centre de l’aglomeracion tolosana. Es l'Associacion dels Usatgièrs dels Transpòrts (AUTATE) que vòl un vertadièr desvolopament dels transpòrts en comun subre tot l’aglomeracion e non pas una unica linha de metro suplementària amb un fòrt deute. Es lo collectiu contra los nosements aerians de l'aeropòrt (CCNATT) que vei lo trafic e la pollucion aumentar cada annada e denóncia tanben la politica de l’accionari privat chinés. Es lo DAL31 que luta contra lo mal lòtjament dins una aglomeracion que creis de 12000 abitants per an. Es 2pieds2roues que defend l’us de la bicicleta dins una ciutat ont 80% dels desplaçaments en defòra de la marcha a pè se fan en veitura.

Fàcia a las sollicitacions dels partits politics, los animators e animatrises associatius non vòlon pas s’engatjar que lo mandat associatiu empedís d’èsser candidat sus una lista politica sense demissiona de l’associacion, per respectar los opinions politicas dels sòcis. E mai, lo trabalh associatius es fòrça mai valorizat en França que l'engatjament politic.

Ça que la, aqueste an, e per lo primièr còp, maites associacions organizan l’eveniment Tolosa 2031 los 15 et 16 de junh per propausar lor vision de Tolosa, en referéncia a l’eveniment “Tolosa 2030” organizat per Jean-Luc Moudenc e los promotors immobilièrs per promòure una betonizacion de la ciutat.

Mas una iniciativa trebolís lo monde politic tolosan. De tolosans e tolosanas non coneguts s’amassèron dins lo collectiu Archipèl Ciutadan tre 2017 per pausar la question de la legitimitat per totes los ciutadans a participar al debat politic. Aprèp doas annadas de soscadissas; propausèron un procès per constituir una lista politica ciutadana amb una orientacion politica ecologista e sociala. Totes los tolosans pòdon candidatar o votar per un candidat sul site web. Pòdon tanben plebiscitar una persona coma candidata, tal coma un animator e animatritz d’associacion, un artista, un esportiu o tota personas de qualitat. Un tèrç de la lista es tirada al sort subre 1000 personas inscritas subre la lista electorala de Tolosa.… Amb aquel procès, Archipèl Ciutadan vòl amassar l’esquèrra tolosana a son projècte. Lo procès de designacion es obèrt sus internet fins a fin de julhèt. En octobre, los candidats causiràn lo o la cap de lista.

Tre febrièr 2019, lo grope EELV de Tolosa designèt 12 candidats per participar al procès de designacion dels 69 candidats d’Archipèl ciutadans al conselh municipal de Tolosa. A las eleccions europèas, EELV obtenguèt 21,28 % dels vòts a Tolosa, contra 9,25 % per lo PS, 8,77 % per la França Insomesa et 4,8 % per Generacion.s, le movement de Benoît Hamon.

Atal, lo lo cònsol actual, Jean-Luc Moudenc deuriá aver una concurréncia fòrta sus son esquèrra, e la ciutat occitana de Tolosa deuriá experimentar un procès democratic original, digne de la republica consolara de Tolosa del sègle XIII. Als tolosans e tolosanas occitanistas de s’inscriure dins lo procès d’Archipèl Ciutadan e d’i menar un projècte occitanista.



Image may be NSFW.
Clik here to view.
abonar los amics de Jornalet


Manuela Carmena e Ada Colau, las doas caras de la politica

"Manuela Carmena a Barcelona, Ada Colau a Madrid", çò badinavi fa qualques ans per dire que m'auriá agradat que la capitala del Principat de Catalonha aguèsse a son cap una dòna coma la consolessa màger de Madrid.

Ailàs, Manuela Carmena vendrà pas a Barcelona, e a perduda la comuna de Madrid. D'efièch, una coalicion de las tres extrèmas drechas espanhòlas, lo PP, Ciutadans e Vox, a daverada la majoritat absoluda dels sètis dins la capitala castelhana.  Un collèga professor d'espanhòl, d'una esquèrra umanista, se n'es desconsolat, fustibulat en constatant l'injustícia de la situacion: Manuela Carmena, nascuda en 1944, jutgessa retirada e militanta d'esquèrra de totas las luchas, a un brave bilanç! A ajudat al desendeutament de sa vila, a governat dins una tòca participativa, a luchat contra los simbòls franquistas, contra la tauromaquia sagnosa e pels dreches dels animals, contra las expulsions de lotjaments (los desnonaments del catalan), e quitament, a vist amb una simpatia prudenta l'autodeterminacion de Catalonha. Pasmens, los madridencs an preferit a son movement e als socialistas la drecha... Ingratitud? Piadas del franquisme encara vesidoiras?

De 30 ans mai jove, la barcelonesa Ada Colau semblava d'èsser promesa a un bilanç comparable. Abans son eleccion en 2015, èra famosa per son activisme en favor de las victimas del crèdit e d'un abitatge digne. De fach, son arribada a la comuna de Barcelona se celebrèt amb un grand estrambòrd. Los independentistas d'esquèrra li èran generalament favorables perque son movement defendiá l'autodeterminacion catalana, sens se prononciar sus l'independéncia, mas ja los occitanistas la vesián a levar de la Ciutat Comtala l'oficialitat de l'occitan. 4 ans puèi, son bilanç es magrinèl: franc de la creacion d'una entrepresa municipala de produccion d'energia electrica renovelabla, Barcelona Energia, e de la possibilitat d'expropriar las bancas de lors lotjaments vuèges per ne far de residéncias socialas, l'impression generala sembla d'èsser la decepcion. Las expulsions contunhan, ven de mai en mai complicat de viure dignament dins la capitala catalana per la populacion mai umila, còsta fòrça als estatjants de suportar la pression toristica. En 2017, mentre qu'afortís que votèt dos còps "òc" a l'independéncia durant la consulta de 2014, se distancièt del referendum d'autodeterminacion, e dempuèi alavetz, son equidistància revendicada que se pòt resumir, segon d'unes, a "plorar amb los presonièrs mas governar amb los jaulièrs", li a fach pèrdre fòrça popularitat, e li reprochavan d'èsser oportunista.

Ièr, se confirmèt publicament aquel oportunisme sospechat. A las eleccions municipalas de l'estat espanhòl, lo vòte se fa en un torn a la proporcionala. Lo resultat es que capita pas sovent qu'una lista soleta pervenga a la majoritat absoluda. E per tant cal de coalicions per poder governar. Totun, a Barcelona, la tradicion èra de daissar al cap de la comuna lo candidat arribat primièr. Contràriament a 2015, lo venceire èra pas Ada Colau mas l'èx-socialista convertit a l'independentisme Ernest Maragall, fraire d'un president de la Generalitat e cònsol de la capitala catalana. Se pensava doncas qu'aqueste governariá la Ciutat Comtala, bensai amb lo sosten dels partisans de Colau, ideologicament pas tant alonhats. Còp de teatre: Manuel Valls, que s'èra opausat durament a Ada Colau pendent la campanha del temps qu'ela lo criticava amb la meteissa duresa, anoncièt que votariá amb dos de sos colistièrs la candidata "antisistèma" per empachar un cònsol màger independentista. E o faguèt. E, causa encara mai vergonhabla, ela qu'aviá tant reprochat sas valors de drecha a l'èx-primièr ministre francés, acceptèt sos vòtes sens los criticar. Ela que rebutava la lista del presonièr politic Joaquim Forn per èsser de drecha (en realitat, la formacion de Puigdemont, Amassa per Catalonha, o es pas mai que los socialistas catalans aliats de Colau), abracèt un èx-ministre de l'Interior e un èx-primièr ministre pròche dels poders financièrs e denonciat per sas tendéncias autoritàrias e racistas (en particular quand fòrabandissiá los ròms). Una antisistèma d'esquèrra èra mantenguda al poder per un òme de drecha (son passat socialista engana pas pus degun) aliat als durs de Ciutadans, que defend lo sistèma e la repression del procès de liberacion catalan. E aital foguèt umiliada tres còps lo meteis jorn: lo primièr quand Valls se vantèt de son sosten coma un acte istoric e gausèt dire a Joaquim Forn, qu'anava dormir en preson, que i a pas de presonièrs politics en Espanha; lo segond quand Valls refusèt davant ela de tocar la man del president catalan Torra; e lo tresen quand, a la sortida de la sala de la comuna, una molonada l'escridassèt.

Mentre que Manuela Carmena representava la politica pels ciutadans, Ada Colau a finit qu'a representat la politica per se, pel mantenement del poder, a quin prètz que siá.

Pasmens, la consolessa màger a oblidat una realitat; en politica, per poder ganhar, cal saber pèrdre. Del temps qu'a Madrid l'aliança del PP, de Ciutadans e de Vox, radicaliza mai aquel camp e l'aluènha del poder en Espanha, Ada Colau a perdut non solament sa dignitat d'esquerrista e son crèdit politic, mas lo còr de fòrça barceloneses e de totes los catalans que vòlon viure liures. Paradoxalament, ajuda a lor libertat: ven de refortir l'independentisme.




Image may be NSFW.
Clik here to view.
abonar los amics de Jornalet

Questions navèras sus Biàrritz, Anglet, Baiona e lo Baish Ador

Qu’èi parlat mei d’un còp, ja, deu caractèr occitan-gascon deu Baish Ador e de la sua conurbacion Baiona-Anglet-Biàrritz. La revendicacion basca qu’i ei recenta, artificiala e chauvina. Non vau pas repetir ací tots los hèits e arguments ja desvolopats, que’us podètz legir dens los mens articles precedents. Qu’ei aisit de consultar los atlàs lingüistics entà constatar l’occitanitat deu Baish Ador (ALG e ALF).
 
Aqueste còp que prepausi arguments navèths au parat deus recents comentaris sus la manifestacion basquista de las escòlas Ikastola, a Biàrritz, lo 7 de junh de 2019. Los comentaris relevats que son en italic, las meas responsas en roman.
 
— “Lo punt mei polemic: l’apertenéncia d’un territòri a tau o tau nacion [...]. Lo problèma qu’ei que la teoria de la nacion non ei malastrosament pas la medisha segon las nacions. Per exemple segon catalans qu’ei lingüistica (los País Catalans), mentre que la definicion de la nacion basca qu’ei meilèu territoriala (zazpiak bat «sèt en un»).”
 
>> Qu’ei un excellent element de reflexion. Que poirem ahíger que la definicion occitana de la nacion ei tanben lingüistica en generau, segon Robèrt Lafont e Francés Fontan. En tot cas, cada nacion que deu respectar las nacions vesias. Los nacionalistas bascos que deven respectar la nacion occitana e, en particular, la cultura gascona deu Baish Ador. Non ei pas legitim de díser qu’ei ua tèrra basca, sens aver hèit nada consultacion prèvia dab lo movement occitanista-gasconista.
L’installacion de la revendicacion basca en Baish Ador qu’ei estada possibla en profeitar cinicament deu flaquèr de l’occitanisme e, implicitament, en considerar la cultura occitana-gascona coma un sosproduit segondari de la cultura francesa.
Que i a lo ròtle Federiko Krutwig: aqueth intellectuau escur deu nacionalisme basco que pretendèva subordenar tota Gasconha au Bascoat, dens ua grana “Vascònia”, e que negava l’existéncia d’Occitània. Qu’ei clar que los occitans non podèm pas har nada concession a aquera concepcion chauvina e dobtosa de la nacion basca.
En contrast, la definicion occitana de la nacion, segon Fontan o Lafont, que pausa lo critèri objectiu e non imperialista de la lenga entà definir Occitània. Quand disèm que lo Baish Ador ei occitan, non hèm pas nat chauvinisme, qu’enonciam simplament la realitat objectiva de la lenga deu país.
 
— “Arrestatz lo vòste deliri, seriosament... Non èi pas jamei vist nada crotz occitana a Biàrritz qui ei ua vila basca, punt finau. (tèxt originari en francés)
 
>> Aqueste argument praube e violent, redigit en francés quand lo son autor ei capable d’escrivér en occitan, que s’autoanulla per la sua indigéncia intellectuala. L’expression autoritària “punt finau” que muisha ua incapacitat d’argumentar suu hons. L’autor d’aqueth argument qu’accèpta visiblament la dominacion deu francés, qu’ei terrorizat e fascinat per la fòrça deu movement basquista e non assumish pas la sua dignitat personala d’occitan-gascon. Segon aqueth comentator, que’s caleré sométer aus mei hòrts, au francistas, puish aus basquistas... E donc que caleré orientar la violéncia exclusivament contra l’occitanisme-gasconisme qui ei lo mei flac dens aqueste ahar (en psicologia, aquera agressivitat contra lo sons hrairs qu’ei lo caïnisme).
 
— “Mes d’ont parlatz?  Ont vivètz? Ètz solide que coneishètz la situacion locala?”
 
>> Que coneishi lo país e quauques abitants.
 
— “Non cau pas conéisher de rèsta la situacion sociolingüistica deu parçan per díser peguesas atau.”
 
>> Un vertadèr especialista de la situacion sociolingüistica deu Baish Ador, se’n hóssetz, non emplegaré pas lo vòste lengatge violent se volosse estar credible e ausible dens lo debat. Que daré arguments dab calma. Qu’ei plan classic e amusant de véser, atau, coma certanas personas qui non saben pas arren de la sociolingüistica invòcan lo mot sociolingüistica entà’s dar un aire seriós. Lo sociolingüista Lluís Aracil qu’ac denoncièc tre los ans 1970. Qu’i èm acostumats...
E ara donc, a prepaus deu terren concret, s’èi dit quauque inexactitud? Que non. Èi dit simpament que l’occitan gascon ei la lenga tradicionala deu Baish Ador, realitat objectiva que degun non contèsta pas. Èi dit tanben que la revendiacion basca e profieita deu flaquèr deus occitanistas, auta realitat observabla que degun non contèsta pas.
 
— “Biàrritz qu’èra sustot gascona dempuish lo sègle 17, ara qu’es sustot francesa dab bascofòns qui son dètz còps mei nombrós que non pas los gasconofòns.”
 
>> E situatz ua transicion ipotetica deu basco a l’occitan au sègle 17, a Biàrritz? Que’m semblatz drin imprudent. Los documents qu’indican un usatge de l’occitan hèra mei ancian. Mes rai, imaginem ua estona que l’ipotèsi vòsta e hosse exacta, lo sègle 17 que representaré ua data pro anciana entà afirmar l’occitanitat de Biàrritz (per comparason, los movements catalans, eths, qu’admeten la pèrda de la vila de Binèfar pr’amor que passèc a la lenga aragonesa au sègle 17...).
Tà tornar a la situacion actuala, au nòste sègle 21, se i a ua data deu passatge deu gascon au basco? Que non. Aquera data non existish pas pr’amor que lo gascon e’s parla encara a Biàrritz, uei lo dia. Ua basquizacion emblematica qu’ei en cors, vertat qu’ei, mes non ei pas acabada. Que i a sustot ua francizacion. Tant que demoraràn usatges vius o revendicats de lenga occitana en Baish Ador, lo Baish Ador que restarà occitan. L’arribada militanta d’ua faussa identitat basca au sègle 20 non elimina pas lo hèit que l’occitan gascon i demòra la lenga autoctòna.
 
— “Que’m demandi perqué lo ligam deu sit d’Ací Gasconha qui das ei quasi tot francés. Que pausa questions suu prètzhèit vertadèr de l’associacion.”
 
>> Qu’ei de dòu har que lo sit d’ua associacion occitanista e sia sustot en francés. Mes qu’ei lo problèma generau d’un sarròt d’associacions occitanistas. La valenta associacion Ací Gasconha, qui defend l’occitanitat deu Baish Ador, non ei pas ua excepcion dens l’occitanisme. Se calosse exclúser tots los occitanistas qui hèn servir excessivament lo francés abans l’occitan, non restarén pas fòrça gents... No’s pòt pas contestar la legitimitat ni lo trabalh tenaç d’Ací Gasconha entà que las gents e parlen gascon en Baish Ador.
 
— “Los d’Ací Gasconha que s’estàn a Baiona... qu’ei un classic, mesclar Biàrritz e Baiona... [...] Los d’Ací Gasconha qu’an un locau qui despartishen dab bascos a Anglet ara. Non i a pas nada associacion gascona a Biàrritz, çò’m par.”
 
>> Aquò non ei pas un argument credible. Baiona, Biàrritz e Anglet que forman ua conurbacion continua, compacta e solida, qu’ac sabètz hèra plan. No’s pòt pas afirmar qu’ua associacion ei absenta a Biàrritz pr’amor que lo son locau ei a Baiona o Anglet. Non ei pas seriós. La conurbacion de Baiona-Anglet-Biàrritz que mesura solament dètz quilomètres quand la sola vila de Marselha e mesura vint quilomètres. No’m digóssetz pas que Biàrritz ei “separat” d’Anglet e Baiona...
 
— “Que caleré relativizar lo «territorialisme», ua lenga non ei pas solament un territòri e qu’ei clar qu’èm de mei en mei dens un periòde de desterritorializacion relativa lingüistica, quand non negarí pas que lo territòri ei tostemps important. Mes los limits que son clarament cambiadís au hiu deu temps, ara que’s poiré partejar lo territòri a Biàrritz coma a Baiona dab lo basco, puish que lo basco i a ganhat territòri, aumens dens lo sentiment d’identitat [...].”
 
>> Que i a quate problèmas interessants dens aqueste argument.

1) La sociolingüistica classica e canonica qu’a demostrat qu’ua planificacion lingüistica eficaça ei liada a un territòri, non pas per rasons “nacionalistas” escuras, mes simplament per rasons d’equitat e de non-arbitrarietat. B’ei necessari de conéisher lo territòri d’ua lenga entà promòver aquera lenga de manèra justa, sens impausar-la a las populacions d’ua auta lenga.

2) En Baish Ador, l’ignorància (o meilèu lo refús de reconeishença) de la lenga autoctòna occitana qu’a butat lo basquisme a manipular los hèits e a espandir lo basco en territòri non basco. Aquò non pòt pas estar la basa d’ua planificacion lingüistica equitabla e etica.

3) Que soi completament d’acòrdi tà promòver duas lengas autoctònas quand son vertadèrament autoctònas. B’ei lo cas de l’occitan e dau ligur a Mónegue ont coexistishen dempuish sègles. Non ei pas lo cas deu basco en Baish Ador.

4) Siam clars: non pretendi pas empachar lo mond de conéisher lo basco en Baish Ador s’ac vòlen. Per contra, que denóncii aquera manipulacion qui presenta lo basco coma la lenga de basa deu Baish Ador.
 
— “Manifestacions comunas tà l’occitan e tau basco que n’i a agut e que n’i aurà encara. Mes non pensi pas que los uns ac an d’organizar taus autes.”
 
>> Que soi d’acòrdi. Lo ròtle deus bascos non ei pas d’organizar manifestacions tà l’occitan. Per contra los bascos de las Ikastola que podèvan dialogar dab los occitans entà har ua accion comuna a Biàrritz, puish que saben qu’ei ua vila occitana. Question de cortesia e de respècte.
 
— “Los bascos qu’ajudèn entà apitar ua Calandreta au Bocau. Resultat : los «occitans» non s’i escadón pas pr’amor de la hrèita de parents motivats (1 familha sonque venguda de Bearn, 0 de las Lanas e Baish Ador), quand 20 mainats bocalés estón inscriuts a l’Ikastola entà aprene lo basco. Que’us podèm arcastar hèras causas aus bascos, mes non pas d’ajudar coma cau los gascons quand aquests e vòlen defénder la lor cultura ... e VOLÓSSEN defénder-la!!! Ací qu’avètz lo chepic màger.”
 
>> Que soi d’acòrdi dab la constatacion dolorosa deus hèits. L’occitanisme-gasconisme qu’a un problèma cronic de mobilizacion, d’influéncia e d’impacte. Especialament en comparason dab lo basquisme... Be coneishi coma vos quauques bascos qui aiman la nòsta cultura occitana e qui la vòlen ajudar sincèrament. Aqueths bascos occitanofils be son hòrt simpatics. Mes non amagan pas lo problèma estructurau deu basquisme, qui’s basa sus ua concepcion expansionista de la nacion basca dempuish la pensada escura de Federiko Krutwig.
 
Que suggerishi de tornar legir l’opinion deu militant breton Fabien Lecuyer, “L’amor envasissent de l’autre”, dens Jornalet (16.4.2017): l’autor que conta que conegó quauques militants bascos qui consideravan los occitans coma “inutils”.
 

Entrevista de Miquèu Pedussaut

Lo Miquèu Pedussaut, de Gasconha tolosenca, a escrit un líber que’s sona “Brigalhs”, editat per l’IEO-Lengadòc, … que barrèc tres jorns mès tard! Vaquí l’entrevista d’aqueste autor que’ns mendèc unas minutinas de legir suu Jornalet, a perpaus de l’escritura occitana d’auèi.

 
 
De qué escrives de costuma? Dempuèi longtemps?
 
Escrivi çò que me passa pel cap. Son causas plan divèrsas, plan disparièras: una galejada, un sòmi, una soscadissa, una pichona ficcion... tot aquò barrejat, siá en pròsa o en vèrses. Quand tornèri a l’occitan, fa un vintenat d’annadas, seguiguèri corses. A proporcion que mestrejavi la lenga, comencèri la “restitucion” (que cal prene mas tanben donar).


 
Com es arribada l’idèia d’aqueste líber?


Ni pel plaser de retrobar la lenga de la menina pairala, los primièrs contactes amb l’occitan m’avián daissat un gost un pauc ispre: d’aver tròp tardat, m’èri mancat un fum de personatges-claus (la felena d’Antonin Perbòsc qu’èra una amiga d’una tanta, Raimon Guiraud lo primièr autor legit que defuntèt just quand aviái retrobat son adreiça, Felix Castan e d’autres... Voliái a tota fòrça esconjurar aquela malasòrt amb un projècte positiu. A la debuta foguèri premiat alconcors literari de Mesclum. Tanben lo Gai Saber aguèt l’amabilitat de me publicar dos poèmas e l’Almanac d’Arièja una galejada.
 
 
Com s’es passat lo contacte dambe l’IEO-Lengadòc?
 
Aquò se faguèt per l’intermediari d’un amic de Montpelhièr qu’èra a l’Universitat amb ieu (a Pau Valèri en Ensanhament a Distància). Prepausèt lo manescrit al president qu’assentiguèt.


 
A quin moment tot aquò se passèc (edicion, barradura)?
 
L’edicion se faguèt en 2018, bèl just abans la barradura de la botiga de l’IEO Lengadòc a Besièrs qu’es ara tornarmai dobèrta, dos jorns per setmana mercé dos benevòls.


 
 
As exemplaris a casa?
 
Ai pas cap d’exemplari a l’ostal. Es al catalòg de l’IEO Erau.
 
 
Com se pòt lavetz distribuïr un líber uei lo dia?
 
Publicar es una causa. La distribucion es quicòm mai. Aquò’s fòrça complicat. Es per aquò qu’ai pas volgut una publicacion a compte d’autor. Me voliái descargar d’aquel trabalh de distribucion que m’agrada pas tròp.


 
Com la telaranha pòt ajudar?
 
Me pensi que lo numeric pòt jogar un ròtle complementari de las revistas. Perqué pas una rubrica de critica literària dins lo Jornalet? Cal promòure l’oralitat plan segur mas tanben l’escrit.


 
Una soscadissa generala sus tot aquò ...
 
Lo mond occitan d’uèi coneis fòrça dificultats. La literatura (l’escrit en general) es benlèu lo domeni mai concernit. Solide lo problèma de moneda es important (veire la tampadura de La Setmana). Mas d’un biais general, l’occitan patís d’una manca de promocion a totes los nivèls (subretot l’ensenhament que la transmission se fa pas mai a l’ostal). Alavètz que se trapa un consensus dins l’esfèra dels elegits, los decideires politics prenon de mesuras que d’efèit condamnan la lenga nòstra. Avèm pas acabat de butar la ròda...
 
Mercés Miquèu end’aquesta entrevista. Pensi que las costumas de legida an cambiat (o van cambiar, i a encara monde que volon pas legir que sus papèr) e que la telaranha poderà hèr s’encontrar los autors dambe los legedors, sufís pas que de s’i botar.
 
 
 
 
 
 


Image may be NSFW.
Clik here to view.
abonar los amics de Jornalet

 

Ach, Avrupa!

Lo que vòl donar un sens a sa vida se deu questionar, almens un còp dins son existéncia, sul luòc e l’epòca de sa naissença. Que significa èsser nascut dins tal endrech del mond e a tal moment de l’Istòria?

(Orhan Pamuk, Istanbul, remembres d’una vila)
 




Una sèria difusada per la cadena franco-alemanda Arte (Ach, Europa! - Notre Europe, quelle histoire! de Martin Carazo Mendez, 2016) tempta de tornar trobar las “originas” d’Euròpa dempuòi l’Antiquitat fins a la “Comunautat de destin” fargada per l’UE au s. XX.
 
Es fòrça interessant de veire coma la quèsta de l’identitat europèa pòt menar a dessenhar una mena de recit “nacionau”, dins la pus pura tradicion – europèa! - dau nation-building mai ambigú, a maugrat de tot l’esforç dels productors per sortir de las atrapas nacionalistas: doas presentatrises, una umorista francesa d’origina alsaciana (Antonia de Rendinger) e una alemanda (Annette Frier), bilingüas caduna, parlant a còps la lenga de l’autra, plan simpaticas, amusantas, amb una consciéncia aguda e ben distanciada de las complexitats dels eveniments istorics. Evidentament, la simplificacion es inevitabla, mès empacha pas d’i creire. De creire a qué?
 
De creire qu’Euròpa auriá ben una “identitat”, cèrtas complèxa, conflictuala e de mau trobar, que partiriá de l’Atènas antica (ep. 1. “L’auba d’una civilizacion”) e qu’aniriá duscas a la Brussèlas de l’UE actuala (“La descobèrta de la patz”, ep. 10), en passar per l’Empèri Roman e Carolingian ( ep. 2), la crestianetat medievala, en Orient e Occident (“Euròpa e l’Islam”, ep. 3), la Renaissença (ep. 4) e las guèrras de religion, los estats modèrnes (ep. 5-6), las revolucions democraticas dels s. XVIII e XIX (ep. 7), lo “suicidi” au s. XX, guèrras mondialas, comunisme, feissisme, nazisme (ep. 8-9), puòi la respelida democratica e sèm arribats.
 
En fach, aquela mena de narracion nos vòu faire creire que i auriá plan un continuum d’eveniments, de pòbles, de lengas e de culturas “europèas” puslèu omogenèas de que l’istòria menariá tot drech, en rason dau progrès de l’esperit uman a l’edificacion, après maitas e maitas guèrras e mai que mai doas d’una orror jamai vista endacòm mai, d’una “comunautat de destin” que recampariá l’interès de totes gràcias a las valors universalas de la social-democracia crestiana  que fondan lo “viure-amassa” actuau. Tot aquò es plan polit, botatz-i un chic d’Imne a la Jòia, una bandièra blava amb d’esteletas polidetas, e rodatz joinessa!
 
Pasmens, es pas per faire lo reborsièr, mès i a problèma dels gròsses. Aquel problemàs es que, coma m’o diguèt un professor un jorn, amb una frasa que m’impressionèt fòrça: “Euròpa a pas de substància.
 
Qué vòu dire, aquò? Bon, ai doblidadas las explicas dau professor. Me cau doncas assajar d’explicar çò que vòu dire per ieu. Per faire simple, crese que lo melhor es prumièr d’agachar las mapas. La prumièra pròva qu’Euròpa a pas de “substància”, es qu’a pas de limits geografics clars e universalament reconeguts[1]. Puòi, qui es Euròpa? Pensem a Europè, princesa feniciana de l’anciana Tir (gr. Tyros, uòi Sur, au sud dau Liban) raubada per Zeus, que son nom grèc seriá importat de la racina semitica -’ereb “l’occident” (en ebrèu,’erev- “oèst, ser, solèlh colc”) que d’unes que i a retròban dins lo turc Avrupa -, es un pichon bocin dau finistèrra asiatic, que per de rasons tecnologicas e politicas, s’es cregut un temps au centre dau mond, dau moment que sa poténcia economica e militara li permetiá de sotmetre lo demai, o quasi, de la planeta. Basta d’agachar una mapamond amb los critèris scientifics de la projeccion Peters o de Hobo-Dryer, mai exactes que los de Mercator, per se’n convéncer.
 
Adonc, segon lo critèri que causissètz, Euròpa s’agrandís o diminuís, sens limits clars e unanimament acceptats. Per exemple, se prenèm los espòrts, dins las unions internacionalas UEFA (footbal), IBA (basketball) e AEA (atletisme) son integradas Turquia, totes los païses dau Caucàs (Georgia, Azerbaïdjan, Armenia) e quitament Kazakhstan e Israël. L’Union Europèa de Ràdio-Television, la qu’organisa lo concors de l’Eurovision, qu’ongan s’es debanat en Israël, compren totes los païses dau Magreb e mai Jordània. D’alhors, dins l’arabi al-Maghrib, qu’es lo quite nom dau Marròc - istoricament Maghrib al-Aqsa, “l’Occident extrèm” - me sembla que i retrobèm una racina semitica gharb (“ser, obscuritat, solelh colc”) pròcha d’aquela de l’antica Europè.
 
Alara Euròpa seriá la democracia e los valors democratics? Los cas limit de Turquia nos indica que la “substància” europèa es ben de mau trobar. A maugrat de la recenta involucion politica de l’èra Erdoğan, dempuòi a la gròssa lo refús cortés mès geinat dels Europèus “oficials” d’admetre Turquia dins l’UE en 2005, e finalament pro semblabla a las involucions democraticas dels autres païses dau mond, amai los “vertadièrament” europèus, pensem a Polònha, França, Ongria, Itàlia etc., la Turquia dau s. XX es estada una republica institucionala pendent mai de temps que plan de païses d’Euròpa “occidentala” - a l’azard Bautezar, s’agacham l’istòria institucionala d’Espanha - e dobriguèt lèu dins l’istòria dels regimes politics la possiblitat efectiva d’una democracia musulmana europèa, liberala e modèrna, entre Orient e Occident, es a dire dins los dos a l’encòp o dins cap dels dos, coma volètz. 
 
Ben segur, aquò non sens complexitats, vòle pas minizar la situacion critica, se pensam a la question delicata dau tractament de las minoritats nacionalas armenianas puòi kurdas - mès un còp mai, aquela dificultat l’apressariá justament d’autres païses oèsteuropèus, promotors au s. XX d’un nacionalisme d’estat autoritari, coloniau e violent, coma França en Argèria, Anglatèrra en Irlanda etc. puslèu que non pas lo contrari, puòi que lo modèl intellectuau de Mustafa Kemal “Atatürk” —“paire dels turcs”—, lo fondator, a partir 1922-1923 de la Turquia modèrna, republicana e laïca - mès pas encara democratica a de bon -, es sempre estat la França “jacobina” que conoissèm ben e que lo mond entièr nos enveja.[2]
 
A partir de l’Atlas de la grande Europe (ed. Autrement, 2013), de Pierre Beckouche, Yann Richard e Alexandre Nicolas, fòrça interessant, que descriu totas las relacions qu’entretenon los païses de l’UE amb sos vesins, dins l’idèa de definir una “Euròpa granda” coma possibla “region mondiala” de venir, a la condicion que “trabalhe sus un pè d’egalitat amb sos vesins” se poiriá dirèctament antau imaginar una “Euròpa estrecha”, la de l’UE, de que los poders e l’imaginari collectiu, “occidentau”, “blanc”, “crestian”, son concentrats dins son nòrd occidentau, un imaginari europèu germanoceltic, septentrionau, renan o “hanseatic”, lo de Brussèlas-Paris-Berlin, per caricaturar, en quauque manièra, que se desseparariá d’una “Euròpa larga” mai miègjornala, e que recampariá tot l’entorn de sas originas mediterranèas es a dire assument totas las relacions seculàrias qu’entretenèm los Europèus de Mediterranèa amb aqueles “Europèus” de las “periferias” orientalas, una autra “Euròpa” possibla qu’anariá tanben de Marraquesh a Istanbul o quitament jusqu’a Erevan, dobèrta e en relacion dirècta amb son “Orient” e amb la quala los Europèus “oficials” de Mediterranèa seriam plan mai en relacion sus plan d’aspèctes, que non pas amb la de Vilnius, Copenaga o Amsterdam, - çò qu’empacha pas de s’i interessar tanben - vejatz per exemple la mapa de la “cooperacion descentralizada” de las collectivitats localas francesas, amb lo sud mediterranèu. 
 
D’unes cercan dins la literatura o l’arquitectura la clau de “l’identitat” europèa. Pasmens, lo grand Omèr, de que totes los poètas e escriveires europèus son los escolans, es creditat d’aver viscut dins la vila turca actuala d’Izmir (gr. Smyrna) alara grèca, dins l’antica Asia Minora. Los fondators, plan coneguts, de nòstra fièra Massalia venon de l’antica ciutat vesina de Focèa - uòi Foça en Turquia:  es a dire que lo còr, l’environa, lo país d’origina de la literatura europèa e d’una bèla part de la nòstra “cultura” materiala mai familièra son tanben ailà, e per amor que los turcs son musulmans – la complexitat e la diversitat dels islams turcs estent lo mai sovent plan ignoradas pels “Europèus” (passe, entre lo culte eterodòx dels Alevis, lo relèu chamanic de l’islam nomadic dels Turcomans, lo sofisme dels dervishes, espiritualitat filosofica prigonda e pas tròp ortodòxa, etc.) - pòdon pas pretendre èstre los gardians d’aqueles luòcs, ont dempuòi las originas una part fondamentala de l’eretatge literari e culturau “europèu” se i enrasiguèt?
 
Alara, Euròpa seriá lo crestianisme e la cultura filosofica grèca? Pasmens, l’òbra dau pensaire andaló e musulman Ibn Rushd (1126-1198), latinizat en Averròis, que donèt son impulsion a l’escolastica medievala, au moment de las prumièras universitats europèas e dau reviscòu de la filosofia, pendent la dicha “Renaissença dau s. XII” fai d’el un “paire esperitual de la pensada occidentala”[3] segon Alain de Libera e Maurice Ruben-Hayoun, istorians de la filosofia respectivament crestian e josieu. Un musulman andaló, paire esperitual de l’Euròpa filosofica dels crestians e dels josieus? Òc-ben, aquel òme visquèt a Cordoba tota sa vida jol califat d’al-Ándalus, puòi moriguèt exiliat a Marraquesh en 1198. De son Grand Comentari en arabi d’Aristòtel, nasquèt la pensada filosofica medievala occidentala que culminarà dins la Soma Teologica (1266-1273) de Tomàs d’Aquin e que donarà sa fòrma universitària au biais occidentau, crestian e josieu, de filosofar. Per amor qu’èra musulman pòt donc pas èstre tanben europèu, Ibn Rushd?
 
Puòi qu’Euròpa a pas de substància aquò vòu dire que serà çò que ne farem. Ieu crese que uòi nos fariá mestièr una Euròpa “larga”, plena de largesa, extensibla entre las lengas, las cresenças e las culturas, que seriá plan mai una “fonccion” filosofica de relacion e de reconoissença mutuala qu’una substància politicoreligiosa inexacta e imprecisa, que bastiriá de murs e exportariá de contunh la guèrra en cò dels autres, en tot se reclamar d’una ideau ipocrit de patz que servariá sonque per (d’unes de) sos abitants. Mès es benlèu qu’au fons la sola substància efectiva de l’Euròpa actuala aquò’s l’economia de mercat e lo capitalisme neoliberau...
 
En soma, se me laisse anar jusqu’au bot de ma naïvetat, çò que nos fariá mestièr seriá una mena d’imaginari “occitanocatalan” d’Euròpa, dins una inspiracion pròcha de la Robèrt Lafont dins Le Chevalier et son désir, - e mai que mai dins son òbra titanesca La Fèsta (1983-1996) o dins sa Petita istòria europèa d’Occitània (Trabucaire, 2003) -, remontant a tota l’origina literària de la nòstra Euròpa que seriá nascuda a l’edat mejana, endacòm entre Lo Puèi de Velai e Barcelona[4]. Coma lo ditz l’assagista Lluís Calvo dins un libre recent[5] e d’inspiracion ben lafontiana, me sembla, ja qu’ongan la Generalitat de Catalonha festeja dignament la figura dau pensaire nimesenc: “De fet, Europa neix amb l’imperi germànic, també a França, però en part també és una creació catalano-occitana, sobretot des del punt de vista cultural, només cal pensar en els  trobadors, en els seus orígens més remots.”
 
Mès aquela autra Euròpa es encara de (tornar) imaginar.
 

 
 
[1] Vejatz: https://fr.wikipedia.org/wiki/Limites_de_l%27Europe e la tèsi de l’ongarés Jenő Szűcs, que fariá encara autoritat dins lo domèni segon la pagina wiki: Jenő Szűcs, Les trois Europes. Préf. F. Braudel, trad. V. Charaire, G. Klaniczay et P. Thureau-Dangin. Paris: L’Harmattan, 1985.
[2] Vejatz l’entrevista de Vicent Partal amb Can Dündar: https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-can-dundar-25-anys-vilaweb/
[3] Alain de Libera, Maurice Ruben-Hayoun, Averroès et l’averroïsme, Paris: Puf, 1991, p. 127
[4] Robert Lafont, Le Chevalier et son désir, essai sur les origines de l’Europe Littéraire, Paris: Kimé, 1992.
[5] Lluís Calvo, El meridià de París, Poncianes, 2016.




Image may be NSFW.
Clik here to view.
abonar los amics de Jornalet

Plaja

Es lo moment que comença de far mai caud. L'estiu s'apròcha.

Los toristas avisats an grelhat un pauc de'n pertot.

E d'una setmana a l'autra, las ribas de marina son plenas, de toalhas, de sacas. Lo monde, i son. S'avètz d'enfants, cal sacrificar al rite, anar sus la plaja e dins l'aiga, pensatz vos.

Los dorifòres, se'n parlava ja dins los ans 1970. Vendràn, pensatz tanben. Òi. Traduccion: los toristas.

Doncas, cal anar a la plaja. Generalament, fòra demorar en fàcia o sus una linha de transpòrt en comun, pilhatz la veitura. E après un trajet a evitar la circulacion cargaia, los escoters qu'eslalòman, los pedons suïcidaris e autras suspresas de veïculs que se tancan sensa avisar per una duraia indeterminaia, arribatz pròche. Enfin, cal trobar una plaça de parcatge.

Cerca que cercaràs, pagar o cercar. La plaça.

S'avètz ren l'astre de renonciar, avètz una plaça. Cal sortir lo bardat, juecs de plaja e afars.
E s'es de manjar tant qu'a far, lo manjar de carrejar ambal beure.

Arribats, cal s'aprochar de l'aiga. Eslalomar, un còup sètz vos qu'o fasètz, entre tatanas, sabatas, e claquetas. Un pauc d'arena que cal evitar de méter sus las gents.

Un pauc d'espaci. Agach de biais dals vesins futurs.

Delimitacion aproximativa amb la toalha e los afars.

E passa lo temps... D'enfants que passan e vos agachan amb curiositat. Vendeire ambulant de Chichi, binhetas, shoshos que passa. Un senegalés vende de capels per la sieu confraria morida.

Se parla francés amb l'accent occitan, francés dal nòrd, russo, italian. De joves escotan de musica, darriers vestits de mòda per la plaja, lo mai corch possible.

Los castèls d'arena o de còdols son a lor plaça. Los còups de solelh tanben. Es ce que mi gonfla lo mai, de mai de l'impression de pérder de temps. Mas cal ben far plasir. E pelar la setmana d'après, non. Malheta manegas lòngas es una solucion. Per fortuna. Capirai jamai los que vòlon aver la pel biscotaia, triscotaia quitament.

E pi al retorn, un moment de gràcia, un italian qu'a un batèl ancorat al pòrt charra. Los pichons se rapròchan e vòlon ne'n saber mai. E finisse que fasèm un giro sus la sieu barca fins a Ventimilha. Julian, lo turinés m'aurà fach passar un bòn moment, ai obliat la plaja, en plena mar!



Image may be NSFW.
Clik here to view.
abonar los amics de Jornalet

Mobilizon: organizem-nos!

Un còp de mai vos parli d’un projècte gerit per l’associacion Framasoft. Aquesta organizacion francesa que lucha pel logicial liure es a realizar un finançament participatiu. L’objectiu es de desvolopar una aisina de gestion d'eveniments. Segon la soma recebuda, de foncionalitats seràn disponiblas. I a 4 nivèls que contenon cadun una lista de foncions. Al moment d’escriure aqueste article an ja recebut 45 400 èuros çò que correspond al nivèl 3.
 
Aquesta campanha fa part de lor objectius de prepausar d’aisinas de descentralizacion e reapropriacion de las donadas personalas.
 
Uèi se volètz informar e gerir la comunicacion d’un eveniment, utilizatz segurament Facebook o MeetUp. Quin es lo problèma ? Simplament que fisatz vòstra organizacion a una entrepresa privada estatunitenca que pòt decedir de suprimir vòstre eveniment o pagina sens vos donar cap de rason. Vòstre perfil numeric pòt èsser tanben establit e vendut.
 
Un exemple: imaginatz que cercatz un emplec e que l’entrepresa que vos agrada crompe vòstre perfil e sap que participèretz a de manifestacions sindicalas. Marca mal per eles.
 
Es sonque amb d’aisinas liuras qu’òm pòt contrarotlar son emprunta numerica. Lo còdi es dubèrt e lo gras de confidencialitat serà a vòstras mans.
 
Que siatz encargat d’una escòla, una associacion, una convergéncia, un comitat, una confederacion, una seccion d’un CE o qu’organizatz un aniversari, avètz de besonhs d’organizacion.
 
La lenga occitana ara: lo logicial es pas encara creat mas es previst que siá multilingüe. Se la volèm dedins, caldrà participar a la traduccion.
 
Vaquí lo ligam del finançament participatiu: joinmobilizon.org
 


Image may be NSFW.
Clik here to view.
abonar los amics de Jornalet

Lo pan banhat

Es un entrepan tipic del Comtat de Niça e i a la costuma de ne far per dejunar, a mièg matin. Òm talha de pans redonds pel mièg e los farcís amb los meteisses legums de l’ensalada: tomatas, ceba, pebrots, carchòfas, cogombres, favas; e i apond tanben d’anchòias (o peissalat), d’olivas negras e d’uòus durs. Se fa los jorns obrants e tanben los dimenges, sustot per la prima e l’estiu, e es una ressorsa que conven plan a las excursions o als jorns de plaja. Lor dison aital perque los legums largan lors chucs e banhan lo pan, e tanben perque contenon fòrça òli e, de còps, qualques gotas de vinagre o chuc de citron. Tot comptat e rebatut, es un entrepan refrescant e desirable e se fa calor encara mai. Segon çò que dison qualques autors, originàriament èra pas res mai qu’una ensalada garnida de crostets de pan fregit, que los occitans i son fòrça afeccionats, mas, amb lo temps, derivèt en un entrepan. Puèi qu’o sabèm pas amb certitud ne podèm pas dire res mai e, de mai, aqueles detalhs an pas cap de interès, ça que la. Çò que compta es qu’es una mangisca fòrça agradiva, un plat qu’a una epòca de cambiaments extrèmament radicals coma la nòstra sèrva encara tot son atrach.
 
Lo trapam dins la cançon de Jòrdi Delrieu "A Sant Brancai", ont narra una pichona excursion pels environs de Niça; ne transcriurem un coblet:
 
S’arrèstan li paraulas,
Au som son arribats.
Dau subit van a taula:
“Portatz de pan banhat!”
Tomati, archicòtas,
Olivas, pissalat,
‘Me lo vin de la cròta
Coma’n lamp van calar.
 

Pan banhat
 
Ingredients (per 4 racions): 4 pans redonds d’aperaquí 100 o 150 g, 4 anchòias confidas, 4 tomatas (ni verdas ni maduras), 1 ceba (doça, s’es possible), 2 pebròts verds, 100 g d’olivas negras (desossadas), 2 uòus, pebre, òli d’oliva e sal.
 
Preparacion: d’en primièr, metrem los uòus dins una caçairòla pichona, los cobrirem d’aiga, los daissarem sul fuòc e, al cap de dètz o quinze minutas, los tirarem del fuòc e los daissarem refregir. Mentretant, tirarem l’espina e l’aleta dorsala de las anchòias, las talharem en filets e las daissarem trempar. Al cap d’una quart d’ora n’escamparem l’aiga, las daissarem escórrer e las abocinarem. En acabant tirarem lo pecol de las tomatas e las talharem en rondèlas. En seguida, pelarem la ceba e la talharem tanben en rondèlas. Puèi tirarem lo pecol e las granas dels pebròts e los coparem en tiras pas tròp longas. Quand los legums seràn prèstes, pelarem los uòus e los coparem en rondèlas. Talharem fin finala los pans pel mièg (a la redonda), ne tirarem un pauc de mica e ne farcirem la part de dejós amb la barreja de legums, uòus, anchòias e olivas. Salarem e pebrarem, o asagarem d’òli, cobrirem los pans amb l’autra mitat e los servirem.
 

 


Image may be NSFW.
Clik here to view.
abonar los amics de Jornalet

 

Decidir qual sèm

La setmana passada, anèri veire Rocketman, un pro bon filme, entre biopic e comèdia musicala. I seguissèm lo biais qu'un drollet timid, Reginald Dwight, entre un paire glacial e una maire egoïsta, ven l'exuberant artista Elton John. Tanben se compren que las tendéncias alcolicas e toxicomanas de l'òme s'explican en bèla part pel fach que triga a s'acceptar coma es, valent a dire coma omosexual. Tanlèu o acceptar plenament, comença d'aver enfin una vida sana d'amor e d'equilibri personal, segon la morala del longmetratge.

Durant lo meteis periòde, mai o mens, d'amics mieus me recomandèron lo vidèo d'un jove transgenre catalan, Hugo, que nos fa veire cossí se va tresmudant en çò qu'es al fin fons de sa personalitat. Coma lo cantador e compositor anglés, Hugo a decidit qual es, non pas amb una identitat inventada, mas prigondament sentida.

Per tant, me pòdi pas empachar de pensar a totes aqueles sègles, e mai millenaris, de secutament de la gent que se sentiá autra que las nòrmas religiosas e socialas volián que foguèsson, e que se devián sempre escondre darrièr una masca per poder subreviure, amb un tras que probable grand patiment. Encara uèi, es pas totjorn aisit pertot ni en tota circonstància de véncer las pressions exterioras per afortir liurament çò qu'òm es.

Totun, se tracta pas, a mon vejaire, sonque de çò de l'identitat de genre o d'orientacion sexuala. Cresi que poiriam aplicar aquela reflexion a las questions d'identitat culturala. D'efièch, se dins lo Bas Ador se senton mai bascos que gascons o occitans, qual o lor pòt reprochar? Lo lingüista e l'istorian auràn rason de recordar qu'en realitat l'occitan gascon i èra lenga autoctòna, non lo basco (mençonarai pas l'Antiquitat ont la lenga que lo basco actual n'es sortit se parlava dins un espaci mai grand), mas se la populacion de la region s'identifica mai al Bascoat qu'a Gasconha o a Occitània, que podèm far?

Entendètz-me plan: buti pas degun a abandonar la promocion del gascon en Bas Ador ni en quina region occitana que siá. Al contrari, dins mon Daufinat provençal, vòli que lo mond comprengan que son en Occitània, çò es que se pòdon apropriar la lenga del luòc, se o vòlon, e que doncas lor es accessible d'èsser plenament occitans.

Pasmens, se, malgrat totes nòstres esfòrces d'informacion per que pòscan decidir qual son, de populacions preferisson de se sentir autras que çò que nos agradariá que foguèsson, las podèm pas obligar a res. Perque me pareis que l'occitanitat es un projècte de libertat.

 

Placa, placar, placard: una origina neerlandesa?

En occitan, lo vèrb placar e lo nom femenin placa coneisson de formas correspondentas dins las autras lengas romanicas: en francés plaquer e plaque; en italian placcare e placca; en portugués placar e placa; en catalan aplacar (en rugbi placar) e placa; en espanhòl placar (en rugbi) e placa; en romanés a placa e placă...
 
L’etimologia que s’accèpta de costuma es qu’aqueles mots romanics venon del vèrb neerlandés placken que significa “enduire, petaçar, empegar”. Coma lo francés es la lenga romanica mai vesina del neerlandés, los filològs s’acòrdan per dire que la racina neerlandesa placken intrèt en francés abans que las formas francesas plaquer e plaque se difusèsson vèrs d’autras lengas romanicas. En francés, lo vèrb plaquer apareguèt dins los tèxtes al sègle 13, per contra lo nom femenin la plaque apareguèt al sègle 16. Las autras lengas romanicas seguiguèron.
 
Mas en occitan, aquel scenari fonciona pas facilament. D’efièch, lo nom femenin la placa apareguèt en occitan medieval classic tre lo sègle 13, longtemps abans la forma francesa la plaque del sègle 16. Dins lo diccionari etimologic FEW (tòme 16, pagina 631, nòta 12), lo grand lingüista Walther von Wartburg admet qu’aquò es un mistèri: “Es incomprensible qu’aquel substantiu pòsca aparéisser en occitan tan d’ora” (dins lo tèxt originari en alemand: “Es ist unverständlich, wieso dieses subst. so früh im occit. auftauchen kann”).
 
Poiriam jogar e far d’especulacions un pauc gratuitas per temptar d’explicar aquò.
 
— L’origina neerlandesa seriá pas una bona ipotèsi? Mas alara, d’ont vendriá aquò?
 
— I aguèt, benlèu, un passatge dirècte del neerlandés a l’occitan tre lo sègle 13, gràcias a qualque relacion comerciala particulara, e en aquel cas placa seriá arribat sens passar per lo francés?
 
Placa seriá ben arribat en occitan en passant per lo francés ancian del sègle 13 mas, de manièra extraordinària, auriam pas trobat d’atestacions escrichas del mot francés plaque abans lo sègle 16?
 
Avèm pas de responsa a l’enigma. Ara per ara, per prudéncia, me rambi a una origina neerlandesa en tot cas. E imagini que qualques detalhs de cronologia o de trajècte rèstan de precisar.
 
Lo nom masculin derivat, lo placard, a de senses nombroses. Quand s’utiliza dins lo sens d’“armari fixe dins una paret”, sembla ben una creacion occitana, qu’es atestada dins lo diccionari provençal d’Achard en 1785 e en francés un pauc pus tard en 1792. Sus aquò lo diccionari FEW sembla pas d’aver de dobte. De diccionaris occitans recents preconizan prudentament que lo mot francés le placard, coma mòble, se traduga en occitan per l’armari. Mas en realitat, vesèm que i a pas cap de dificultat per dire lo placard en occitan autentic.
 

Lenga viva a la Guépia 2019

Ara qu’es arribada a sa dètz-e-navau edicion, podèm díser que l’Universitat Occitana d’Estiu a atenhuda sa majoritat. Es una gojata plan polida qu’a mès d’una berojor. Perpausa a l’encòp “conferéncias, talhèrs de lenga, de dança e de cant”, mes tanben “concèrtes et encontres”.
 
Un còp passada la benalèja de la pagina internèt on la version occitana es senhalada per un polidet drapèth blau-blanc-rotge, on los anglofònes deven parlar plan lo francés ende comprénguer de qué s’agís (problèmas tecnics, pensi, d’arborésciencia), e on lo Francis Cabrèl nos encoratja en francés d’estar “fièr de nòste accent”, vos deishi descobrir un programa ric e interessant: http://lengaviva.com/
 
De notar end’aquesta edicion causas originalas qu’èi causidas ende vosautes, coma per exemple:
 
— Los estagis Attrapes, endeus dròlles, miats per l’Aurelia Neuville e lo Guilhèm Arbiòl de las Bombas de Bal. Es lo parat “d’explorar aquestas pichonas jògas entre cantaires-musicaires que botan en scèna la paraula ritmada, lo jòc de tamborin, un exercici de memòria, d’imaginacion e de charra.”
 
— Los talhèrs “sauvatges” d’acordeon diatonic, “escambis de biaishes e de sabers, desorganizats sus la platja, a l’estanquet o dens los endrets mès inatenuts. “
 
— Lo talhèr de realizacion d’un escenari de dessenh animat inspirat d’una òbra de Boris Vian e James Joyce revirat en occitan.
 
E tantas autas causas gaujosòtas que’vs convidi d’anar véser sus la pagina deu programa oficiau. Sèm aquí sus un ensems d’activitat culturalas a l’entorn de la lenga e non pas automaticament sus la lenga o dens la lenga, coma tot çò que perpausa pendent lo demorant de l’annada l’associacion Escambiar e lo Cairehorc Culturau Naut-Bernat de Tolosa.
 
Un bon biaish de començar l’estiu …
 
 
 


Image may be NSFW.
Clik here to view.
abonar los amics de Jornalet

 

Evolucion o Rigiditat?

M’es vengut en escotar parlar d’ancians de la familha.

Per d’unos es de francés clafit d’occitan, de francitan, mas conoisson ren lo mòt. E pi la prononciacion tanben de mòtes franceses.
 
”fusil” [fyzil] e non “fusi” [fyzi], “gas” e non gaz [gaz], “moins” [mwens] e non “moin” [mwen] e ne’n passo. Un obratge interessant es pareissut sus la question d’alhors: de M. AVANZI.

Un ocasion tanben de mostrar lo vernís que recuèrbe l’occitan per de sobrilhas, dins lo francés’perqué se pòl ren far autrament’ sonat francés regionalizat.

Me fa pensar doncas que, levat d’obratges pron rares coma aquels, en França, la concepcion qu’es transmesa de la lenga es un blòc auto mono unico soleto pensat: la lenga francesa es una e indivisibla. Intocabla, tancaia, gravaia dins lo màrmol, academizaia.

De temptativas de pilhar de reculaia semblan d’arribar, un pauc coma amb “Le français est à nous!” [Lo francés es nòstre] de Maria CANDEA, Laélia VÉRON e amb L'Express: La francophonie vue par l'écrivaine Hemley Boum: "Le Français nous appartient"

Mas dins l’esperit, lo francés es una lenga solida, imuabla, doncas rigida e inebranlabla. E los corrolaris, qu’a una evolucion mestreaia, enquadraia, fixaia, amb una tolerància per la variacion (grafica e dialectala) pròcha dal zèro.

I es que de sortir de França per se’n apercéber. En Soïssa, en Belgica, al Canada al nivèl fonic (accent) e encara mai en Africa al nivèl grafic (creòl) per se’n apercéber.

E dins la pensaia actuala difusia en França es que l’occitan a evoluat, coma lenga non escricha, e a evoluat en mal, en se desagregant d’alhors, en una multitud de “paoàs” pi en se fondent dins lo francés fins a desaparéisser... “Aüra se parla plus los “patoàs” en França!” qu’ai sentut dire mai d’un còup. E de collègas “va durar encara longtemps aquela lenga, aquels corses?”.

Volèm qu’una lenga sigue dubèrta o barraia?

La lenga occitana es dubèrta. La pròva, avèm quitament de novèlas mòdas verbalas coma “sheh” = ben fach per tu (expression que tròbo òrra, abséncia de coratge e agression pura e simpla devèrs l’autre en situacion de deblessa), “misquin(e)” = paure gus que son arribats en francés popular parlat per los collegians. Mas en occitan, nosautres avèm ja adaptat de mòtes d’origina estrangiera, en occitan oriental “mesquin” se ditz (dins lo sens negatiu) per “malaürós, per malastre, paure de ieu, paure d’el(a)”!
 
 
 


Image may be NSFW.
Clik here to view.
abonar los amics de Jornalet

Principat de Catalonha e Aran: italian lenga oficiala!

En aquestes tempses malsegurs, cresi necite de trobar de solucions als problèmas grèus que nos destorban. Per ansin, prepausi que l'italian siá la soleta lenga oficiala del Principat de Catalonha e d'Aran. De tot segur, ai alestit tot un argumentari d'a fons seriós.

1) Amb l'italian lenga oficiala, totes deuràn far un esfòrç per aprene una lenga romanica, e non pas solament los catalanofòns e occitanofòns, en nom de l'egalitat;

2) l'èx-vicepresident catalan Carod-Rovira escriguèt en 2012 un libre a l'entorn d'una frasa memorabla de Josep Solé Barberà: "Los catalans sèm d'italians frustrats";

3) capita sovent a l'estrange que los sud-catalans sián confonduts amb los italians; d'aquel biais, la confusion serà enfin justificada;

4) l
'Institut Nova Història dels amics de Jordi Bilbeny o a ja dich: Colomb, Leonardo da Vinci e la pizza venon de Catalonha; e tanben es evident que Dante volguèt imitar Ramon Llull en escrivent sa primièra version de la Comedia en catalan;

5) se facultarà fòrça lo partenariat oficial entre lo Gran Teatre del Liceu amb la Scala de Milan e la Fenice de Venècia;

6) l
os principatins entendràn melhor la situacion dels estatjants de l'Alguer, que se sentissián isolats entre los lèmas "Catalonia is not Spain" e "Catalonia is not France";

7) dins los comèrcis, la comunicacion serà simplificada: amb un "buongiorno" sauprem sul pic quina lenga parla lo vendeire, mentre qu'amb un "hola" còsta de saber s'es de catalan o de castelhan;

8)
Catalonha vendrà un refugi pels italians que fugisson lo racisme del ministre de l'Interior Salvini;

9) esmogut per la reconeissenca catalana de sa lenga nacionala, lo president del Parlament Europèu, Antonio Trajani, apararà los dreches de Catalonha e dels eurodeputats Comí, Junqueras e Puigdemont;

10) en seguida de l'imposicion d'una lenga exteriora, catalans e araneses voldràn far viure lors lengas pròprias respectivas.




 
Viewing all 3401 articles
Browse latest View live


<script src="https://jsc.adskeeper.com/r/s/rssing.com.1596347.js" async> </script>