Son de sardas fregidas mas, en luòga d’anar enfarinadas, las cal panar amb de pasta de fregir, qu’es basicament de farina e d’uòu batut. Lo resultat, encara que plan semblable, es pas exactament lo meteis per çò qu’agantan un pauc mai de consisténcia. Son tipicas de totes los Païses Catalans e apareisson dins lo libre del tortosin Ramon Vergés Espurnes de la llar (1909):
E tanben las trapam dins una poesia del doble sens qu’aviá per títol “Pobre Lluïsa!”, publicada dins lo setmanièr Papitu del 9 de mai de 1917:
La costuma s’estend tanben a las arencadas (sardas de bòta), qu’òm aprèsta del meteis biais. D’aquelas, ne fan en Catalonha, a Menòrca e Eivissa. A Barcelona se vendián per la carrièra, segon conta Joan Amades dins Costums i creences:
En tot contunhar amb Joan Amades (ara dins lo Costumari català), ditz que lo 1r d’octòbre se començava la sason dels legums cuèches, e las arencadas i podián pas mancar:
E se mençonan, fin finala, dins la poesia “Lo que més m’agrada”, publicada dins lo numèro del 16 de junh de 1893 del setmanièr L’Esquella de la Torratxa:
Direm per acabar que dins lo País Marselhés i a tanben la costuma de panar de filets de sarda, e lor disèm bonhetas de sarda.
Sardas amb casaca
Las arencadas s’aprèstan de la meteissa manièra mas las cal daissar dessalar qualques oras, amb d’aiga o de lach. En Cerdanha d’unes apondon a la pasta un ponhat de pansas (sens graneta), mas es rar.
Autras denominacions
Sardas amb casaca: sardines arrebossades; sardes arrebossades (Rosselhon), sardines empanades (L’Alguer), bonhetas de sardina (País Marselhés). ‘Sardines amb casaca’ es una denominacion que s’emplega en Catalonha.
Arencadas amb casaca: bunyols d’arengada, civils amb casaca (Catalonha), cegues amb casaca (Empordan, Barcelonés), crespells d’arengada (Priorat), sardines amb casaca (sud de Catalonha), pinxes amb casaca (Menòrca; “pinxa” es una adaptacion al catalan de l’anglés pilchard, qu’a lo meteis sens), sardines amb casaqueta (Eivissa). ‘Arengades amb casaca’ es una denominacion que s’emplega en Catalonha.
![abonar los amics de Jornalet]()
E coma lo Divendres Sant, quand Nòstre Senhor es mòrt, florisson los serpols, los tortosins sortisson al camp, de bon matin, e tornan a l’ostal a l’ora del dinnar, ont se fa un dejun rigorós: ris amb peis, lo peis es per aquel que lo se merita; de bonhetas de merluça, de sardas encasacadas, e per dessèrt un talh de còca amb d’espinarcs, de pinhons e de pansas.[1]
E tanben las trapam dins una poesia del doble sens qu’aviá per títol “Pobre Lluïsa!”, publicada dins lo setmanièr Papitu del 9 de mai de 1917:
Ièr la trobèri ièr, paura Lluïsa!
Tant gaug que fasiá abans, ara tant fàstic.
Cresi pas que s’ameritèsse lo crusèl castig
d’anar pel mond coma va, gaireben en camisa.
Totes dos parlèrem d’aquela data
en qu’ela s’estaloirava;
de quand ieu negociavi
amb de pèls de cacauèta e de patana.
Las lagremas als uèlhs me venguèron
quand fòrça pauc a pauc me referiguèt,
en parlant de subsisténcias,
las siás abstinéncias:
“Uèi soi pas pus la Lluïsa lipeta
que me n’anavi al lièch totjorn plan tipa.
Uèi la miá tripa
de l’emplir ai pas manièra,
e fòrça son las nuèches que fumi en pipa.
I a de jorns, Manelet, e o pòdes plan creire,
que fau pas mai que beure,
e me tòrni vièlha e flaca;
e tot, perque arriba pas ma pòcha
e me manca l’aliment que me convendriá,
e mon dinnar e sopar son cada jorn
un parelh de sardas... amb casaca”.
Ieu me pensèri donc: «La rason li manca pas.
Ai, Lluïseta, paura!
Qu’auriá d’estranh que semblas una espina
se solament te noirisses de sardina?[2]»
Tant gaug que fasiá abans, ara tant fàstic.
Cresi pas que s’ameritèsse lo crusèl castig
d’anar pel mond coma va, gaireben en camisa.
Totes dos parlèrem d’aquela data
en qu’ela s’estaloirava;
de quand ieu negociavi
amb de pèls de cacauèta e de patana.
Las lagremas als uèlhs me venguèron
quand fòrça pauc a pauc me referiguèt,
en parlant de subsisténcias,
las siás abstinéncias:
“Uèi soi pas pus la Lluïsa lipeta
que me n’anavi al lièch totjorn plan tipa.
Uèi la miá tripa
de l’emplir ai pas manièra,
e fòrça son las nuèches que fumi en pipa.
I a de jorns, Manelet, e o pòdes plan creire,
que fau pas mai que beure,
e me tòrni vièlha e flaca;
e tot, perque arriba pas ma pòcha
e me manca l’aliment que me convendriá,
e mon dinnar e sopar son cada jorn
un parelh de sardas... amb casaca”.
Ieu me pensèri donc: «La rason li manca pas.
Ai, Lluïseta, paura!
Qu’auriá d’estranh que semblas una espina
se solament te noirisses de sardina?[2]»
La costuma s’estend tanben a las arencadas (sardas de bòta), qu’òm aprèsta del meteis biais. D’aquelas, ne fan en Catalonha, a Menòrca e Eivissa. A Barcelona se vendián per la carrièra, segon conta Joan Amades dins Costums i creences:
Lo vendeire de dejunars. Sòl virar pels mercats e vend de manjar cuèch per que dejunen los vendeires. Vira tanben al prèp de fabricas e de luòcs d’afluéncia d’obrièrs. N’i a que son installats dins de taulièrs plaçats dins de cantonadas e dins de ponches fòrça centrals. Los ambulants pòrtan de gròsses panièrs amb de caçòlas de merluça “a la llauna” o fregida, de bonhetas de merluça, d’arencadas marinadas o en casaca, d’alhòli, de sardas a la brasa, de peis fregit, etc.
En tot contunhar amb Joan Amades (ara dins lo Costumari català), ditz que lo 1r d’octòbre se començava la sason dels legums cuèches, e las arencadas i podián pas mancar:
Uèi foguèt lo jorn tradicional per començar de manjar de legums per sopar. Las “conques” o establiments de venda de legums cuèches entamenavan la sason; expausavan de grandas caçoladas de mongetas e de césers bolhits, que vendián a melhor prètz que per còire, per çò que cuèches pesan mai, fins al ponch que, malgrat que se vendan a prètz mai bas, daissan encara un bon marge beneficiari. Lo sopar tradicional d’uèi, entre los estaments umils, èra: sopa d’aquela (facha amb de chuc de mongetas), aquel legum bolhit e asasonat amb d’òli, vinagre e pebre, e per talh, una cèga amb casaca, nom popular de las arencadas enfarinosadas.
E se mençonan, fin finala, dins la poesia “Lo que més m’agrada”, publicada dins lo numèro del 16 de junh de 1893 del setmanièr L’Esquella de la Torratxa:
Aimi lo jaire en amac,
quand l’estiu, per las fontetas;
m’agradan plan las mongetas
e l’arencada amb casaca[3].
quand l’estiu, per las fontetas;
m’agradan plan las mongetas
e l’arencada amb casaca[3].
Direm per acabar que dins lo País Marselhés i a tanben la costuma de panar de filets de sarda, e lor disèm bonhetas de sarda.
Sardas amb casaca
Ingredients: (per 4 racions): 1,2 kg de sardas, 2 uòus, farina, òli d’oliva e sal.
Preparacion: d’en primièr talharem las aletas a las sardas, las escatarem, las estriparem e las escapçarem e, en acabant, farem una pasta mòla amb los uòus, un pauc de farina, un rajolat de lach e de sal. Metrem puèi fòrça òli dins una padena e la daissarem sul fuòc. Pendent que l’òli se calfa passarem las sardas per la pasta e, quand serà plan caud, las metrem dins la padena e las fregirem fins que sián rossidas.
Variantas: la pasta pòt conténer qualques gotas de citron, una esposcada de pebre o un chapladís d’alh e jolverd. Las podèm far desespinadas, en filets. D’unes, en luòga de far una pasta, las passan primièr per la farina, puèi per l’uòu batut e, puèi après, per de pan raspat (d’unes tanben s’esparnhan la farina). A l’Alguer las garnisson, a taula, amb qualques gotetas de citron. Dins lo País Marselhés las fan en filets, abans de las micar.
Preparacion: d’en primièr talharem las aletas a las sardas, las escatarem, las estriparem e las escapçarem e, en acabant, farem una pasta mòla amb los uòus, un pauc de farina, un rajolat de lach e de sal. Metrem puèi fòrça òli dins una padena e la daissarem sul fuòc. Pendent que l’òli se calfa passarem las sardas per la pasta e, quand serà plan caud, las metrem dins la padena e las fregirem fins que sián rossidas.
Variantas: la pasta pòt conténer qualques gotas de citron, una esposcada de pebre o un chapladís d’alh e jolverd. Las podèm far desespinadas, en filets. D’unes, en luòga de far una pasta, las passan primièr per la farina, puèi per l’uòu batut e, puèi après, per de pan raspat (d’unes tanben s’esparnhan la farina). A l’Alguer las garnisson, a taula, amb qualques gotetas de citron. Dins lo País Marselhés las fan en filets, abans de las micar.
Las arencadas s’aprèstan de la meteissa manièra mas las cal daissar dessalar qualques oras, amb d’aiga o de lach. En Cerdanha d’unes apondon a la pasta un ponhat de pansas (sens graneta), mas es rar.
Autras denominacions
Sardas amb casaca: sardines arrebossades; sardes arrebossades (Rosselhon), sardines empanades (L’Alguer), bonhetas de sardina (País Marselhés). ‘Sardines amb casaca’ es una denominacion que s’emplega en Catalonha.
Arencadas amb casaca: bunyols d’arengada, civils amb casaca (Catalonha), cegues amb casaca (Empordan, Barcelonés), crespells d’arengada (Priorat), sardines amb casaca (sud de Catalonha), pinxes amb casaca (Menòrca; “pinxa” es una adaptacion al catalan de l’anglés pilchard, qu’a lo meteis sens), sardines amb casaqueta (Eivissa). ‘Arengades amb casaca’ es una denominacion que s’emplega en Catalonha.
[1] Y com lo Divendres Sant, quan está Nostre Sinyó mort, florixen les frigoletes, los tortosins surten al camp, pel dematí, y tornen á casa á hora de diná, en que’s fa dijuni rigurós: arrós en peix, es dí, lo peix es de qui se’l mereix; bunyols d’abadejo, sardines ancasacades, y per a postres un tall de coch en espinachs, pinyons y panses.
[2] Ahir la vaig trobar, pobre Lluisa! / Tant goig que feia abans, are tant fàstic. / No crec que’s mereixés el crudel càstic / d’anar pel mon com va, quasi en camisa. / Tots dos varem parlar d’aquella data / en que ella rumbeijava; / de quan jo negociava / amb pells de cacauet i de patata. / Les llàgrimes als ulls varen venir-me / quan molt apoc-apoc va referir-me, / parlant de subsistencies, / les seves abstinencies: / —Avui no soc la Lluisa llaminera / que m’en anava al llit sempre ben tipa. / Avui la meva tripa / d’omplir no tinc manera, / i moltes son les nits que fumo en pipa. / Hi ha dies, Manelet, i ho pots ben creure, / que no faig més que veure, / i em torno vella i flaca; / i tot, perque no arriva ma butxaca / i em manca l’aliment que’m convindria, / i el meu dinâ i sopar son cada dia / un parell de sardines... amb casaca.— / Jo vaig pensâ entre mi: «La raó’l sobra. / Ai, Lluiseta, pobra! / Què té d’estrany que semblis una espina / si només t’alimentes de sardina?»
[3] M’agrada’l jeure ab hamaca, / quan l’estiu, per las fontetas; / m’agradan molt las monjetas / y l’arengada ab casaca.
