Es un ponch de gramatica que sembla pro conegut, mas conten d‘aplicacions dialectalas que meritan una explica clara.
Un vèrb se pòt flechir en 6 personas, dont 3 personas al singular e 3 personas al plural. Cada persona s’indica, en general, per un marcador de persona a la fin del vèrb conjugat. Lo marcador de persona ocupa la partida finala de la terminason, de còps se confond amb tota la terminason.
Las formas e exemples que seguisson se presentan de manièra simplificada (sabi ben que i a de nuanças sosdialectalas, de vèrbs conjugats particulars, etc., mas los detalharai pas aicí).
Prengam l’exemple del vèrb parlar al present.
Ara prengam l’exemple del vèrb batre (gasc. bàter) al present.
Vaicí los marcadors de persona.
2a persona del singular (“tu”)
3a persona del singular (“el, ela, aquò”)
1a persona del plural (“nosautres, ‑as”)
2a persona del plural (“vosautres, ‑as”)
3a persona del plural (“eles”)
Los marcadors de persona se pronóncian aital.
gascon
provençal
niçard
vivaroalpenc
auvernhat
lemosin
La sola variacion dialectala que se vei a l’escrich es a la 1a persona del singular: ‑i, ‑e, ‑o.
— En provençal, a la 1a persona del singular, se pòt utilizar ‑i o ‑e. Un usatgièr del provençal deu causir una de las doas formas e l’emplegar amb constància.
· L’usatge de ‑i es lo pus general, es tipic del provençal “maritim” a l’entorn de Marselha, Ais, Tolon e Canas-Antíbol.
· L’usatge de ‑e es tipic del provençal “rodanenc” vèrs Nimes, Avinhon e Arle. De grands escrivans l’utilizan coma Robèrt Lafont e Frederic Mistral.
— En vivaroalpenc, lo marcador ‑o se pronóncia [u] en general. Mas quand es inserit dins la terminason ‑io, aquela terminason se pronóncia [ˈiw].
Se cal avisar d’una diferéncia importanta entre l’occitan e l’italian. En occitan una ‑i finala es lo marcador de la 1a persona del singular, mentre qu’en italian una ‑i finala es lo marcador de la 2a persona del singular.
![abonar los amics de Jornalet]()
Un vèrb se pòt flechir en 6 personas, dont 3 personas al singular e 3 personas al plural. Cada persona s’indica, en general, per un marcador de persona a la fin del vèrb conjugat. Lo marcador de persona ocupa la partida finala de la terminason, de còps se confond amb tota la terminason.
Las formas e exemples que seguisson se presentan de manièra simplificada (sabi ben que i a de nuanças sosdialectalas, de vèrbs conjugats particulars, etc., mas los detalharai pas aicí).
Prengam l’exemple del vèrb parlar al present.
parli (prov. parli = parle, viv. parlo, auv. lem. parle)
parlas
parla
parlam
parlatz
parlan
parlas
parla
parlam
parlatz
parlan
Ara prengam l’exemple del vèrb batre (gasc. bàter) al present.
bati (prov. bati = bate, viv. bato, auv. lem. bate)
bates
bat (niç. bate)
batèm
batètz
baton (gasc. baten)
bates
bat (niç. bate)
batèm
batètz
baton (gasc. baten)
Vaicí los marcadors de persona.
1a persona del singular (“ieu”)
= ‑i
(provençal ‑i = ‑e)
(vivaroalpenc ‑o)
(auvernhat e lemosin ‑e)
(provençal ‑i = ‑e)
(vivaroalpenc ‑o)
(auvernhat e lemosin ‑e)
2a persona del singular (“tu”)
= ‑s
3a persona del singular (“el, ela, aquò”)
= pas de marcador constant
1a persona del plural (“nosautres, ‑as”)
= ‑m
2a persona del plural (“vosautres, ‑as”)
= ‑tz
3a persona del plural (“eles”)
= ‑n
Los marcadors de persona se pronóncian aital.
lengadocian
‑i [i]
‑s [s]
—
‑m [n]
‑tz [ts]
‑n [n]
‑s [s]
—
‑m [n]
‑tz [ts]
‑n [n]
gascon
‑i [i]
‑s [s]
—
‑m [m]
‑tz [ts]
‑n [n]
‑s [s]
—
‑m [m]
‑tz [ts]
‑n [n]
provençal
‑i [i], ‑e [e]
‑s [s]
—
‑m [ⁿ]
‑tz [s]
‑n [ⁿ]
‑s [s]
—
‑m [ⁿ]
‑tz [s]
‑n [ⁿ]
niçard
‑i [i]
‑s [s]
—
‑m [ⁿ]
‑tz [s]
‑n [ⁿ]
‑s [s]
—
‑m [ⁿ]
‑tz [s]
‑n [ⁿ]
vivaroalpenc
‑o [u]
‑s [s]
—
‑m [ⁿ]
‑tz [s]
‑n [ⁿ]
‑s [s]
—
‑m [ⁿ]
‑tz [s]
‑n [ⁿ]
auvernhat
‑e [e]
‑s [s]
—
‑m [ⁿ]
‑tz [s]
‑n [ⁿ]
‑s [s]
—
‑m [ⁿ]
‑tz [s]
‑n [ⁿ]
lemosin
‑e [e]
‑as [aː], ‑es [ej]
—
‑m [ⁿ]
‑atz [aː], ‑ètz [ej], ‑etz [ej]
‑n [ⁿ]
‑as [aː], ‑es [ej]
—
‑m [ⁿ]
‑atz [aː], ‑ètz [ej], ‑etz [ej]
‑n [ⁿ]
La sola variacion dialectala que se vei a l’escrich es a la 1a persona del singular: ‑i, ‑e, ‑o.
— En provençal, a la 1a persona del singular, se pòt utilizar ‑i o ‑e. Un usatgièr del provençal deu causir una de las doas formas e l’emplegar amb constància.
· L’usatge de ‑i es lo pus general, es tipic del provençal “maritim” a l’entorn de Marselha, Ais, Tolon e Canas-Antíbol.
· L’usatge de ‑e es tipic del provençal “rodanenc” vèrs Nimes, Avinhon e Arle. De grands escrivans l’utilizan coma Robèrt Lafont e Frederic Mistral.
— En vivaroalpenc, lo marcador ‑o se pronóncia [u] en general. Mas quand es inserit dins la terminason ‑io, aquela terminason se pronóncia [ˈiw].
bato [ˈbatu]
batio [baˈtiw]
batio [baˈtiw]
Se cal avisar d’una diferéncia importanta entre l’occitan e l’italian. En occitan una ‑i finala es lo marcador de la 1a persona del singular, mentre qu’en italian una ‑i finala es lo marcador de la 2a persona del singular.
— 1a persona del singular (“ieu”) = en occitan parli
— 2a persona del singular (“tu”) = en occitan parlas, en italian parli.
— 2a persona del singular (“tu”) = en occitan parlas, en italian parli.
