Legiguèri dijòus passat un article de Ramon Sargatal sus El Punt Avui a prepaus de l’occitan en Catalonha. En lo legissent, vegèri que i entrevistavan Gerard Joan Barceló, president d’Iniciativa per Occitània. Çò que disián un e l’autre me semblava plan logic, e acabèri l’article amb un soriure a la cara.
Lo problèma foguèt quand arribèri a la seccion dels comentaris. Lo primièr de totes disiá que l’occitan èra un cadabre, e que se podiá pas ressuscitar un mòrt. Lo segond se burlava del fach que los catalans aprenguèsson l’occitan. Lo tresen ensajava de far una analisi de las dimensions d’una fiulada de Twitter sus la problematica occitana coma se amb aquel comentari o poguèsse aver tot dich.
A aquel moment, una part de ieu sentiguèt vergonha d’èsser catalan. Ai vist d’ignorància, de mesprètz e de grossieretat dins aqueles comentaris, que plan segurament èran de catalans independentistas, a ne jutjar per certanas nuanças dins lors prepauses. Aquò èra se trufar del fach que las gents s’enriquesiscan culturalament, de la diversitat lingüistica, se desinteressar d’un problèma qu’avèm a la pòrta d’a costat, e mai a l’ostal tanben.
Sabi plan qu’es pas totòm que pensa coma aquelas personas, mas Catalonha cor un risc plan grèu amb çò que pertòca l’occitan, qu’es de repetir lo meteis tractament de vexacion qu’a recebut cap als araneses o a totes los occitans per extension dins la construccion d’aquel novèl estat. Seriá normal. Seriá çò que s’es totjorn vist, pertot, dins totes los estats multiculturals.
Mas se volèm demostrar que lo cas catalan sortís de la nòrma, se tant nos conflam d’èsser una revolucion democratica e que comprenèm lo patiment dels pòbles pr’amor qu’avèm patit çò qu’avèm patit —qu’es pas pauc—, siam plenament coerents amb nòstres arguments e amb nòstres dires, que pòdon far mal. Es sonque amb coeréncia e respècte qu’un movement social pòt èsser invencible. Botem-nos al trabalh aquí dessús tanben.
Lo problèma foguèt quand arribèri a la seccion dels comentaris. Lo primièr de totes disiá que l’occitan èra un cadabre, e que se podiá pas ressuscitar un mòrt. Lo segond se burlava del fach que los catalans aprenguèsson l’occitan. Lo tresen ensajava de far una analisi de las dimensions d’una fiulada de Twitter sus la problematica occitana coma se amb aquel comentari o poguèsse aver tot dich.
A aquel moment, una part de ieu sentiguèt vergonha d’èsser catalan. Ai vist d’ignorància, de mesprètz e de grossieretat dins aqueles comentaris, que plan segurament èran de catalans independentistas, a ne jutjar per certanas nuanças dins lors prepauses. Aquò èra se trufar del fach que las gents s’enriquesiscan culturalament, de la diversitat lingüistica, se desinteressar d’un problèma qu’avèm a la pòrta d’a costat, e mai a l’ostal tanben.
Sabi plan qu’es pas totòm que pensa coma aquelas personas, mas Catalonha cor un risc plan grèu amb çò que pertòca l’occitan, qu’es de repetir lo meteis tractament de vexacion qu’a recebut cap als araneses o a totes los occitans per extension dins la construccion d’aquel novèl estat. Seriá normal. Seriá çò que s’es totjorn vist, pertot, dins totes los estats multiculturals.
Mas se volèm demostrar que lo cas catalan sortís de la nòrma, se tant nos conflam d’èsser una revolucion democratica e que comprenèm lo patiment dels pòbles pr’amor qu’avèm patit çò qu’avèm patit —qu’es pas pauc—, siam plenament coerents amb nòstres arguments e amb nòstres dires, que pòdon far mal. Es sonque amb coeréncia e respècte qu’un movement social pòt èsser invencible. Botem-nos al trabalh aquí dessús tanben.