La Josiana es una amiga d’enfància. Quora se marridèt a la glèisa amb lo Ludovic, fa vint e cinc ans, foguèri convidat. L’autre jorn la rescontrèri per azard a la gara SNCF Sant Ròc del Clapàs. Al mens dètz ans que nos erèm pas vistes! A trenta cinc ans, Josiana es totjorn una femna avivada, plena de sanqueta.
Quora demandèri a Josi cossí anava, vaquí çò que me respondèt:
Josiana tirèt son camin qu’aviá un trin de prene. Ieu, assetat sus una banqueta, esperèri una mièja-orada abans de prene lo meu. Sosquèri e somièri. Vesiái un jutge escondut entre los lençòls del lièch conjugal en trin de filmar amb sa tauleta lo refús del Ludò a las avanças de la Josiana.
L’anonciá de mon trin me sortiguèt de mon sòmi!
![abonar los amics de Jornalet]()
Quora demandèri a Josi cossí anava, vaquí çò que me respondèt:
— Tot anariá plan, tirat lo Ludò...
— De qué li arriba?
— Es totjorn tant agradiu de viure amb el, mas a pas pus enveja...
— Enveja... Enveja? Vòls dire...
— Planta pas pus la bistoqueta dins la monifleta.
— Pasmens quand èra jove, pareis que...
— Lo matin, lo vèspre, bistoquejava.
— E ara?
— Me demandi s’es encara margat. A pas pus enveja de se’n servir. Pasmens, me pòdes creire, fau tot çò que pòdi per aquò!
— De qué li arriba al Ludò?
— Vòl pas! Un jorn a mal de cap, un jorn es endogat, un jorn es enraumassat, un jorn es crebat, un jorn ensomelhat,...
— Benlèu que...
— Pasmens, ieu, es pas l’enveja que m’en manca e fau tot per...
— E fa un briu qu’es aital?
— Dempuèi la naissença de Magdalena.
— Quant avètz de pichons?
— Dos. L’ainat Gustau e Magdalena.
— Quant d’annadas tenon?
— Gustava dètz ans, Magdalena sièis ans.
— Vols dire que fa sièis ans que ...
— E òc! E òc! Dempuèi qu’avèm agut la pichona.
— Ara qu’a fach sa familha, benlèu pensa n’aver acabat amb lo dever conjugal.
— L’aimi totjorn mas se l’aimavi pas cresi que l’auriá botat al tribunal.
— Ane! Al tribunal?
— Per mancament al dever conjugal.
— Voldriás que la justícia venguèssse se passejar entre vòstres lençòls?
— De qué li arriba?
— Es totjorn tant agradiu de viure amb el, mas a pas pus enveja...
— Enveja... Enveja? Vòls dire...
— Planta pas pus la bistoqueta dins la monifleta.
— Pasmens quand èra jove, pareis que...
— Lo matin, lo vèspre, bistoquejava.
— E ara?
— Me demandi s’es encara margat. A pas pus enveja de se’n servir. Pasmens, me pòdes creire, fau tot çò que pòdi per aquò!
— De qué li arriba al Ludò?
— Vòl pas! Un jorn a mal de cap, un jorn es endogat, un jorn es enraumassat, un jorn es crebat, un jorn ensomelhat,...
— Benlèu que...
— Pasmens, ieu, es pas l’enveja que m’en manca e fau tot per...
— E fa un briu qu’es aital?
— Dempuèi la naissença de Magdalena.
— Quant avètz de pichons?
— Dos. L’ainat Gustau e Magdalena.
— Quant d’annadas tenon?
— Gustava dètz ans, Magdalena sièis ans.
— Vols dire que fa sièis ans que ...
— E òc! E òc! Dempuèi qu’avèm agut la pichona.
— Ara qu’a fach sa familha, benlèu pensa n’aver acabat amb lo dever conjugal.
— L’aimi totjorn mas se l’aimavi pas cresi que l’auriá botat al tribunal.
— Ane! Al tribunal?
— Per mancament al dever conjugal.
— Voldriás que la justícia venguèssse se passejar entre vòstres lençòls?
Josiana tirèt son camin qu’aviá un trin de prene. Ieu, assetat sus una banqueta, esperèri una mièja-orada abans de prene lo meu. Sosquèri e somièri. Vesiái un jutge escondut entre los lençòls del lièch conjugal en trin de filmar amb sa tauleta lo refús del Ludò a las avanças de la Josiana.
L’anonciá de mon trin me sortiguèt de mon sòmi!
