Un pauc de pròsa dins aqueu paure mond.
En aquesta fin d’annada frachissa, lei fuelhas son pas tombadas. En me n’anant au maquís, vegèri lei pins que ternissián e que semblavan pas en bòna forma, coma se l’ombra meteissa de son capèu s’èra delaissada a de plasers pus exotics. La sentor deis èrbas fòlas d’un nòu primtemps se distraguèron de sobte a mon nas, coma una odor fòla qu’a pas sa plaça en lo sieu sen. D’una femna, d’una dama, qu’òm auriá daissat tombar au mitan dei bòscs, mai de cu òm auriá delaissat lo sòrt a l’estiu que ven.
Un còp a la cima de la còla, regardèri lo vilatge que s’animava. Denaut, òm ausís lei crits sords deis òmes perduts e dei veituras mòrnas, que s’escapan per miliers per senhalar lo temps que vonvoneja en una unica massa auditiva. Avans, òm ausissiá lo riu rajar; ara, solei leis odors frescas de l’aiga que regòla sus lei racinas dei lavandas fan exumar totei mei plasers.
M’alonguèri sus l’èrba seca en me curbissent, e restèri aquí mai d’una ora, o mai d’un jorn benlèu, sabi pas. Puei bruscament me levèri: lo soleu; totjorn ben a naut, sensa un solet nívol.
Me caliá tornar, mai voliáu pas.
Lei bruchs d’enbàs m’encantavan pas pus que tota la rèsta. La pensada d’aqueu mond me fòrça sonque a restar, e pasmens devi descendre. Pensar a aquesteis òmes que marchan, lo regard mòrt e vueg, coma se lo trespàs lei preniá d’una decision, finalament pas tan marrida. Cada persona dins la carriera a baissar la tèsta, lo mond vira lèu, fòrça lèu, enbàs. Òm se butassa, òm se trepeja e jamai òm s’arrèsta pas. Òm parla de Corsega, deis atemptats, lo mond an paur e se’n pentisson. Lei francés sortisson pas pus defòra, n’aurián perdut lo nòrd. E pasmens jamai aqueu bruch s’estompa pas. E pasmens descendi, descendi.
Me caliá tornar, mai podiáu pas.
Coma se lei votz dau maquís me diguèsson de tornar, de davalar pas pus la penda, a travèrs lei bòscs e la garriga. E dau mai m’aprochavi de la civilizacion, dau mai mon còr ne batiá fòrt, e s’embalava a de ritmes coma la musica jamai n’a pas conegut. D’immigrats que non regardan pas pus que lo sòl, en passant davant lei franchimands, dau racisme ambient que tirassa dins lei rengs de França.
Ai pas atubat la ràdio, ni brancat la television. Non ai pas regardat lo jornau, ni mai dubèrt l’ordinator. E pasmens senti aqueu mond que s’escauda encara, e que s’excita, se fa paur encara. Un mond que non vibra pus qu’a la subreinformacion e sus l’inquietud perpetuala, de morir o de perdre un enfant de la granda França o dau tan bèu Mond occidental.
Mai qu’impòrta aquò, qu’impòrtan sei paurs, qu’impòrta l’ebrietat, qu’impòrtan sei règlas, qu’impòrtan sei lèis, qu’impòrtan sa mesfisança e tot çò que leis engraissa un pauc pus.
Montarai totjorn au maquís e la fam amaisada de veire un mond viu, non me farà pus paur. Non lo veirai pus.
E se après tot devi morir enbàs, sus aquesta tèrra, dins aqueu mond que non s’enamora pus de ieu, ni de tu o vos, mai just d’eu, de sei manieras e sei “selfies”, sapiatz donc que mon còr, eu totjorn, restarà au maquís, entre selva e garriga, denaut.
Un còp a la cima de la còla, regardèri lo vilatge que s’animava. Denaut, òm ausís lei crits sords deis òmes perduts e dei veituras mòrnas, que s’escapan per miliers per senhalar lo temps que vonvoneja en una unica massa auditiva. Avans, òm ausissiá lo riu rajar; ara, solei leis odors frescas de l’aiga que regòla sus lei racinas dei lavandas fan exumar totei mei plasers.
M’alonguèri sus l’èrba seca en me curbissent, e restèri aquí mai d’una ora, o mai d’un jorn benlèu, sabi pas. Puei bruscament me levèri: lo soleu; totjorn ben a naut, sensa un solet nívol.
Me caliá tornar, mai voliáu pas.
Lei bruchs d’enbàs m’encantavan pas pus que tota la rèsta. La pensada d’aqueu mond me fòrça sonque a restar, e pasmens devi descendre. Pensar a aquesteis òmes que marchan, lo regard mòrt e vueg, coma se lo trespàs lei preniá d’una decision, finalament pas tan marrida. Cada persona dins la carriera a baissar la tèsta, lo mond vira lèu, fòrça lèu, enbàs. Òm se butassa, òm se trepeja e jamai òm s’arrèsta pas. Òm parla de Corsega, deis atemptats, lo mond an paur e se’n pentisson. Lei francés sortisson pas pus defòra, n’aurián perdut lo nòrd. E pasmens jamai aqueu bruch s’estompa pas. E pasmens descendi, descendi.
Me caliá tornar, mai podiáu pas.
Coma se lei votz dau maquís me diguèsson de tornar, de davalar pas pus la penda, a travèrs lei bòscs e la garriga. E dau mai m’aprochavi de la civilizacion, dau mai mon còr ne batiá fòrt, e s’embalava a de ritmes coma la musica jamai n’a pas conegut. D’immigrats que non regardan pas pus que lo sòl, en passant davant lei franchimands, dau racisme ambient que tirassa dins lei rengs de França.
Ai pas atubat la ràdio, ni brancat la television. Non ai pas regardat lo jornau, ni mai dubèrt l’ordinator. E pasmens senti aqueu mond que s’escauda encara, e que s’excita, se fa paur encara. Un mond que non vibra pus qu’a la subreinformacion e sus l’inquietud perpetuala, de morir o de perdre un enfant de la granda França o dau tan bèu Mond occidental.
Mai qu’impòrta aquò, qu’impòrtan sei paurs, qu’impòrta l’ebrietat, qu’impòrtan sei règlas, qu’impòrtan sei lèis, qu’impòrtan sa mesfisança e tot çò que leis engraissa un pauc pus.
Montarai totjorn au maquís e la fam amaisada de veire un mond viu, non me farà pus paur. Non lo veirai pus.
E se après tot devi morir enbàs, sus aquesta tèrra, dins aqueu mond que non s’enamora pus de ieu, ni de tu o vos, mai just d’eu, de sei manieras e sei “selfies”, sapiatz donc que mon còr, eu totjorn, restarà au maquís, entre selva e garriga, denaut.