Aqueles darrièrs meses, avèm pogut remarcar, sus Jornalet coma sus Facebook amai, bensai, dins d’autres luòcs, una explosion d’atacs per part d’una pichona còla de “tròls”, sempre los meteisses, d’alhors, que sevisson dins un mitan estrech, pauc dobèrt. Los tròls aqueles, non los anam nomenar per non pas lor far brica de reclama, mas se dison gascons per la màger part.
Mas, vièch d’ase! De qué son aqueles fotuts gascons que non son pas fotuts de far viure la lor lenga normalament e dignament, sens ges de diglòssia! Al luòc de venir far cagar los autres occitans (eles non se creson occitans, mas enfin, o son, qu’o vòlgan o non) que, almens, òbran per far avançar la causa de la lenga e de la nacion nòstras.
Tot aquò me rampèla una istòria que m’arribèt del temps qu’èri mai jove, vos ne vau far lo raconte.
Deviá èsser per las annadas ochanta. Anàvem en vacanças a Moliets e Mar (un nom a cent del cent occitan, cal èsser òrb per o veire pas). Mons paires non avián pas jamai agut costuma de nos parlar en occitan, a ma sòrre e a ieu, a mai sabiái que tenián la lenga dins l’aurelha (lo papet e la mameta, eles, segur lo parlavan). Èrem doncas a nos rostir sul bòrd de la Mar Granda quora un òme se metèt a dire qualques mots en occitan (gascon) local. Non me remembri mai de qué se trachava, mas còp sèc lo paire se metèt a li contestar en son occitan montpelhierenc. E parla que te parla, entamenèron una discutida en occitan, cadun dins la sieuna varietat, sensa que pausèsse brica de problèma. D’efièch, parlavan totes dos una lenga unenca, non se’n avisavan, e la fasián viure sensa emmerdar degun.
La diversitat dialectala es un tresaur, es vertat, es benlèu una bona causa que de lingüistas s’i clinen se lor agrada d’estudiar aquel sicut (cal de tot per far un mond!), mas amb un estandard amb una difusida larga, non auriam aqueles problèmas. L’estandard es quauquarren de mai simple e non còsta res de l’apréner e non es necite de se carpinhar de contunh. Personalament non sabi vertadièrament se l’estandard pluricentric es lo melhor, es interessant, mas ja podèm ensajar d’espandir un estandard occitan central/larg pertot e per totes.
E totes los occitans se foguèsson comportats coma lo paire amb l’autre òme, l’occitan seriá ara-meteis la nòstra lenga unenca de comunicacion, benlèu quitament la lenga oficiala del país. Bon, non disi ça que la que seriá estada independenta la nacion...
![abonar los amics de Jornalet]()
Mas, vièch d’ase! De qué son aqueles fotuts gascons que non son pas fotuts de far viure la lor lenga normalament e dignament, sens ges de diglòssia! Al luòc de venir far cagar los autres occitans (eles non se creson occitans, mas enfin, o son, qu’o vòlgan o non) que, almens, òbran per far avançar la causa de la lenga e de la nacion nòstras.
Tot aquò me rampèla una istòria que m’arribèt del temps qu’èri mai jove, vos ne vau far lo raconte.
Deviá èsser per las annadas ochanta. Anàvem en vacanças a Moliets e Mar (un nom a cent del cent occitan, cal èsser òrb per o veire pas). Mons paires non avián pas jamai agut costuma de nos parlar en occitan, a ma sòrre e a ieu, a mai sabiái que tenián la lenga dins l’aurelha (lo papet e la mameta, eles, segur lo parlavan). Èrem doncas a nos rostir sul bòrd de la Mar Granda quora un òme se metèt a dire qualques mots en occitan (gascon) local. Non me remembri mai de qué se trachava, mas còp sèc lo paire se metèt a li contestar en son occitan montpelhierenc. E parla que te parla, entamenèron una discutida en occitan, cadun dins la sieuna varietat, sensa que pausèsse brica de problèma. D’efièch, parlavan totes dos una lenga unenca, non se’n avisavan, e la fasián viure sensa emmerdar degun.
La diversitat dialectala es un tresaur, es vertat, es benlèu una bona causa que de lingüistas s’i clinen se lor agrada d’estudiar aquel sicut (cal de tot per far un mond!), mas amb un estandard amb una difusida larga, non auriam aqueles problèmas. L’estandard es quauquarren de mai simple e non còsta res de l’apréner e non es necite de se carpinhar de contunh. Personalament non sabi vertadièrament se l’estandard pluricentric es lo melhor, es interessant, mas ja podèm ensajar d’espandir un estandard occitan central/larg pertot e per totes.
E totes los occitans se foguèsson comportats coma lo paire amb l’autre òme, l’occitan seriá ara-meteis la nòstra lenga unenca de comunicacion, benlèu quitament la lenga oficiala del país. Bon, non disi ça que la que seriá estada independenta la nacion...
