Sosten
Planhi la desparicion dei vidèos de locutors primaris que Lissandre Varena publicava amb l’etiqueta Suve Prod. E planhi la fin programada deis articles de Quentin dins Jornalet sus lei solucions informaticas.
Quand Quentin deplora l’illectronisme de la populacion, a rason. Cresi que l’esfòrç de vulgarizacion es etèrne e inevitable. Una causa justa —coma l’informatica etica— se propaga pas solament perque es vertuosa. Tanben cau trobar lo bòn metòde per sensibilizar de gents tròp condicionadas. Quentin ditz una veritat importanta. I a d’aisinas informaticas sosutilizadas que poirián ajudar mai l’occitan. Leis occitanistas se devon bolegar per ne tirar profiech.
A prepaus de Lissandre Varena: senti una empatia per son trabalh, e mai se i a agut de divergéncias superficialas. Quand Lissandre Varena vòu discutir amb ieu per saber se la reconquista de l’occitan comença per la vila o la campanha, ieu li respòndi simplament que la vila e la campanha s’opausan pas. Ma posicion es que cau pas negligir la vila perque lo pòble occitan es fòrça urbanizat. Evidentament sosteni tanben la promocion de l’occitan a la campanha. Donc lo trabalh de Lissandre Varena en terren rurau, si que m’agrada.
Quinei que sigan lei nuanças, pòrti mon sosten a Lissandre Varena e a Quentin perque son descorats, non escotats, non sostenguts... mentre que dedican d’esfòrç desinteressats per desvolopar l’occitan. E son pas solets. D’autreis occitanistas an viscut de decepcions similaras e, ara, leis exprimisson dins lei comentaris de Jornalet.
La reconeissença meritada finís qu’arriba
Per Quentin, Lissandre e leis autrei personas descoradas, vòli dire quicòm. Un trabalh qualitós, sincèr, tenaç e non reconegut finís sempre que tròba la reconeissença que merita.
Un còp de mai, invocarai la crisi de l’occitanisme qu’explica una granda part dau defèci, de l’inèrcia, de l’indiferéncia. Mai a tèrme mejan, l’occitanisme es pas condemnat a una crisi etèrna. S’es redinamizat dins lo passat e se tornarà amodar dins lo futur. Çò que se reconeis pas ara serà demandat deman.
Desiri a Quentin, a Lissandre e ais autres de viure d’experiéncias bèlas e de trobar de gaug dins çò que fan. Li demandi d’escondre pas seis òbras mai de lei valorizar, de lei far créisser o, aumens, de leis aparar dins un santuari. Coma son d’òbras sincèras amb de matèria concreta, seràn reconegudas tard o d’ora.
Planhi la desparicion dei vidèos de locutors primaris que Lissandre Varena publicava amb l’etiqueta Suve Prod. E planhi la fin programada deis articles de Quentin dins Jornalet sus lei solucions informaticas.
Quand Quentin deplora l’illectronisme de la populacion, a rason. Cresi que l’esfòrç de vulgarizacion es etèrne e inevitable. Una causa justa —coma l’informatica etica— se propaga pas solament perque es vertuosa. Tanben cau trobar lo bòn metòde per sensibilizar de gents tròp condicionadas. Quentin ditz una veritat importanta. I a d’aisinas informaticas sosutilizadas que poirián ajudar mai l’occitan. Leis occitanistas se devon bolegar per ne tirar profiech.
A prepaus de Lissandre Varena: senti una empatia per son trabalh, e mai se i a agut de divergéncias superficialas. Quand Lissandre Varena vòu discutir amb ieu per saber se la reconquista de l’occitan comença per la vila o la campanha, ieu li respòndi simplament que la vila e la campanha s’opausan pas. Ma posicion es que cau pas negligir la vila perque lo pòble occitan es fòrça urbanizat. Evidentament sosteni tanben la promocion de l’occitan a la campanha. Donc lo trabalh de Lissandre Varena en terren rurau, si que m’agrada.
Quinei que sigan lei nuanças, pòrti mon sosten a Lissandre Varena e a Quentin perque son descorats, non escotats, non sostenguts... mentre que dedican d’esfòrç desinteressats per desvolopar l’occitan. E son pas solets. D’autreis occitanistas an viscut de decepcions similaras e, ara, leis exprimisson dins lei comentaris de Jornalet.
La reconeissença meritada finís qu’arriba
Per Quentin, Lissandre e leis autrei personas descoradas, vòli dire quicòm. Un trabalh qualitós, sincèr, tenaç e non reconegut finís sempre que tròba la reconeissença que merita.
— Lei gramaticas de Juli Ronjat (descriptiva) e de Loís Alibèrt (normativa) se publiquèron dins de condicions fòrça precàrias e, totun, son vengudas de referéncias indefugiblas. Uei an engendrat una descendéncia fegonda. Sens Ronjat e Alibèrt, uei, l’occitan lo cultivariam fòrça mens. L’occitan va mau, es clar, mai Ronjat e Alibèrt an creat aumens un sòcle quasi indestructible de coneissença de la lenga que restarà util dins lo futur.
— I a d’obratges e d’enquistas sus l’occitan que dòrmon dins leis archius, qu’an jamai trobat d’editors e que son pas encara pron esplechats. Mai sabi que i a de projèctes per leis editar enfin.
— De pintors coma Pau Cesana e Amedeo Modigliani obtenguèron pas la glòria que meritavan pendent que creavan. E pasmens, ara, l’istòria de l’art se pòt pas concebre sens elei.
— I a d’obratges e d’enquistas sus l’occitan que dòrmon dins leis archius, qu’an jamai trobat d’editors e que son pas encara pron esplechats. Mai sabi que i a de projèctes per leis editar enfin.
— De pintors coma Pau Cesana e Amedeo Modigliani obtenguèron pas la glòria que meritavan pendent que creavan. E pasmens, ara, l’istòria de l’art se pòt pas concebre sens elei.
Un còp de mai, invocarai la crisi de l’occitanisme qu’explica una granda part dau defèci, de l’inèrcia, de l’indiferéncia. Mai a tèrme mejan, l’occitanisme es pas condemnat a una crisi etèrna. S’es redinamizat dins lo passat e se tornarà amodar dins lo futur. Çò que se reconeis pas ara serà demandat deman.
Desiri a Quentin, a Lissandre e ais autres de viure d’experiéncias bèlas e de trobar de gaug dins çò que fan. Li demandi d’escondre pas seis òbras mai de lei valorizar, de lei far créisser o, aumens, de leis aparar dins un santuari. Coma son d’òbras sincèras amb de matèria concreta, seràn reconegudas tard o d’ora.