I a pauc de causas de mai atractivas, a taula, qu’una bona langosta, s’es lo cas que n’i a cap. Maldespièch aver forma d’insècte es un animal magnific, plan polit, amb una coirassa de colors vivas e armoniosas que viran a un roge intens en èsser cosinat, tanben plan polida. E avèm totjorn dich que la cosina dintra pels uèlhs. En mai d’èsser visualament atractiva, la langosta decep pas tanpauc a l’ora de la manjar. Es de carn gostosa e tendra, leugièrament doça, perfumada, e ne conten fòrça, s’es gròssa. Fa salivar quand la vesèm sul plat.
La manièra ancestrala de la cosinar es sus las brasas, en cò nòstre e d’en pertot. Dins La taulejada dels savis, d’Atenèu de Naucratis, i a transcrich un tèxte de la comèdia d’Alèxis (385-275 a.C.) L’atencionada que i apareis l’orador e politic atenés Callimedon, escaisnommat Langosta, un personatge que, coma èra notòri alavetz dins tota la vila d’Atenas, èra apassionat per aquel crustacèu:
Es estat acordat demest los peissonièrs que erigiràn, al mercat del peis, una estatua en bronze a Callimedon, lo jorn de las Panatenèes. A la man drecha portarà una langosta a la brasa, e aiçò per far evident qu’es lo sol sosten de la profession, del temps que lo rèste de ciutadans ne son la roïna.
La primièra recèpta apareis dins receptari d’Apici De re coquinaria (sègle I) e, levat que l’assasonavan amb coriandre, es la meteissa que s’emplega en l’actualitat en cò nòstre, podiá pas èsser autrament per çò que l’art de còire a la brasa a pas cambiat brica dempuèi que s’inventèt:
Cossí se devon far las langostas rostides. Las langostas se devon dobrir coma se fa normalament, amb la siá coirassa, e las emplir de pebre e coriandre e las rostir atal. Quand se sequen, las asagas amb la salsa sus la grasilha, fins que sián plan rostidas. Servís-las.
A Josep Pla li agradava la cosina en general e, particularament, la cosina simpla e arcaïca de totjorn, la que se podiá far al canton, amb fuòc de lenha, sus las brasas. Visquèt una epòca que i aviá abondància de vida marina e, de langostas, n’aviá manjat fòrça, pendent qu’èra jove e pendent qu’èra grand (benlèu mai de jove), al Canadell[1] e a d’autres luòcs de la còsta. Puèi que tenben li agradavan tanben (sabi pas se tant coma a Monsen Callimedon), ne parlèt divèrses còps al long de la siá òbra; aquela citacion ven de El que hem menjat:
La langosta se deu manjar a la brasa, e aiçò es obligat de far se la langosta es fresca, viva e poissanta. Avèm ja dich qualques còps que la cosina del peis es plan anciana, e es natural qu’un dels primièrs movements dels pescadors aja consistit a botar las langostas sus las brasas vegetalas. Las combinasons son estadas òbra de la cultura e, doncas, fòrça mai tardivas. La langosta viva, a la brasa, presenta la prodigiosa particularitat del grasilhat de la coirassa, que difond una odor meravilhosa, intensa, marina, leugièrament agra e d’un sabor —sens iperbòla— sensacionala. Aquel perfum, amassa amb la qualitat de las clòscas de la siá carn, a un interès extraordinari e una sabor remarcabla. Los aliments a la brasa, la langosta a la brasa, nos menan tornar a la cosina anciana, a la cosina dirècta e naturala, qu’en definitiva es la que nos causa mai d’impression a nosautres, pauras gents sofisticadas.
N’aviá manjat, mai que mai, amb la familha e los amics, mas la langosta a la brasa, en mai de plat de pescadors, es un plat pròpri, tanben, de taulejadas importantas, e per la prima del 1934 li’n serviguèron una en cò de Francesc Cambó[2], ont i aviá coma convidat principal lo filosòf Hermann Graf Keyserling. Pla, qu’èra arribat amb pauca puntualitat al convit, descriu dins Retrats de passaport çò que i vegèt:
Lo comte de Keyserling, invitat d’onor. Lo famós filosòf, vestit amb una redingòta, a al davant una magnifica langosta facha a la brasa e a costat un ferrat amb una botelha de vin de Champanha francés al fresc. Lo sieu bust gigantesc ocupa la taula, e los autres invitats —uèch o deu— semblan mai pichons. Quitament la langosta qu’a sul plat sembla mai gròssa que la dels autres.
Direm fin finala qu’es un plat universal, conegut d’en pertot dels Païses Catalans e d’Occitània, malgrat que, segur, i a d’endreches ont totjorn se n’an agantat, paucas o fòrça, e d’autes ont son una espècia fòrça escassa, per dire pas desconeguda.
La manièra ancestrala de la cosinar es sus las brasas, en cò nòstre e d’en pertot. Dins La taulejada dels savis, d’Atenèu de Naucratis, i a transcrich un tèxte de la comèdia d’Alèxis (385-275 a.C.) L’atencionada que i apareis l’orador e politic atenés Callimedon, escaisnommat Langosta, un personatge que, coma èra notòri alavetz dins tota la vila d’Atenas, èra apassionat per aquel crustacèu:
Es estat acordat demest los peissonièrs que erigiràn, al mercat del peis, una estatua en bronze a Callimedon, lo jorn de las Panatenèes. A la man drecha portarà una langosta a la brasa, e aiçò per far evident qu’es lo sol sosten de la profession, del temps que lo rèste de ciutadans ne son la roïna.
La primièra recèpta apareis dins receptari d’Apici De re coquinaria (sègle I) e, levat que l’assasonavan amb coriandre, es la meteissa que s’emplega en l’actualitat en cò nòstre, podiá pas èsser autrament per çò que l’art de còire a la brasa a pas cambiat brica dempuèi que s’inventèt:
Cossí se devon far las langostas rostides. Las langostas se devon dobrir coma se fa normalament, amb la siá coirassa, e las emplir de pebre e coriandre e las rostir atal. Quand se sequen, las asagas amb la salsa sus la grasilha, fins que sián plan rostidas. Servís-las.
A Josep Pla li agradava la cosina en general e, particularament, la cosina simpla e arcaïca de totjorn, la que se podiá far al canton, amb fuòc de lenha, sus las brasas. Visquèt una epòca que i aviá abondància de vida marina e, de langostas, n’aviá manjat fòrça, pendent qu’èra jove e pendent qu’èra grand (benlèu mai de jove), al Canadell[1] e a d’autres luòcs de la còsta. Puèi que tenben li agradavan tanben (sabi pas se tant coma a Monsen Callimedon), ne parlèt divèrses còps al long de la siá òbra; aquela citacion ven de El que hem menjat:
La langosta se deu manjar a la brasa, e aiçò es obligat de far se la langosta es fresca, viva e poissanta. Avèm ja dich qualques còps que la cosina del peis es plan anciana, e es natural qu’un dels primièrs movements dels pescadors aja consistit a botar las langostas sus las brasas vegetalas. Las combinasons son estadas òbra de la cultura e, doncas, fòrça mai tardivas. La langosta viva, a la brasa, presenta la prodigiosa particularitat del grasilhat de la coirassa, que difond una odor meravilhosa, intensa, marina, leugièrament agra e d’un sabor —sens iperbòla— sensacionala. Aquel perfum, amassa amb la qualitat de las clòscas de la siá carn, a un interès extraordinari e una sabor remarcabla. Los aliments a la brasa, la langosta a la brasa, nos menan tornar a la cosina anciana, a la cosina dirècta e naturala, qu’en definitiva es la que nos causa mai d’impression a nosautres, pauras gents sofisticadas.
N’aviá manjat, mai que mai, amb la familha e los amics, mas la langosta a la brasa, en mai de plat de pescadors, es un plat pròpri, tanben, de taulejadas importantas, e per la prima del 1934 li’n serviguèron una en cò de Francesc Cambó[2], ont i aviá coma convidat principal lo filosòf Hermann Graf Keyserling. Pla, qu’èra arribat amb pauca puntualitat al convit, descriu dins Retrats de passaport çò que i vegèt:
Lo comte de Keyserling, invitat d’onor. Lo famós filosòf, vestit amb una redingòta, a al davant una magnifica langosta facha a la brasa e a costat un ferrat amb una botelha de vin de Champanha francés al fresc. Lo sieu bust gigantesc ocupa la taula, e los autres invitats —uèch o deu— semblan mai pichons. Quitament la langosta qu’a sul plat sembla mai gròssa que la dels autres.
Direm fin finala qu’es un plat universal, conegut d’en pertot dels Païses Catalans e d’Occitània, malgrat que, segur, i a d’endreches ont totjorn se n’an agantat, paucas o fòrça, e d’autes ont son una espècia fòrça escassa, per dire pas desconeguda.