Començam d’estre acostumats, despuèi lo temps: a chasque còp, chau tornar a l’ataca, fàcia au barri dreiçat dabans las revendicacions per la presa en compte d’un biais digne, enfin, de las lengas de França.
En octòbre, es l’ofensiva sus la Charta europenca qu’a fach chi.
En janvier, es la proposicion de lèi de Pau Molac qu’es estaa escobaa dins las condicions que sabèm.
Avèm dich aicí meteis, coma d’autres, tot lo ben que pensaviam dels pichons carculs politicians que dins los dos cases an enebit tota avançaa.
Aüra qu’avèm ben deplorat, per pas dire plorat, es benlèu temps de tirar las leiçòns e de veire quenta estrategia poèm utilizar per tornar a l’ataca.
Que faire? coma disia l’autre…
Sus la Charta europenca de las lengas regionalas, sabèm pron çò qu’explica lo fracàs repetat de sa ratificacion, maudespiech lo fach que lo Govèrn en son temps l’avia ben signaa.
Lo problèma es pas talament aqueu que los adversaris afortisson de lonja, sieie au pretz d’una mesconoissença de la realitat dau tèxte, sieie per pura malonestetat: sabèm pron que dins çò que la França a acceptat caup absulament pas una preséncia vertadiera de las lengas regionalas dins l’usatge adminsitratiu.
Los que dison que, la Charta foguesse ratifiaa, chalria apréner l’occitan dins lo Miegjorn per poer discutar a la pòsta amb lo prepausat, sieie an pas ren comprés, e pas lejut lo texte dins çò que França n’a signat, sieie o an lejut e decidan conscientament d’inventar un espaurugal per far paur au monde.
Çò que los adversaris refusan, es en realitat l’origina de la Charta, çò es lo nivèu europenc, amb la possibilitat d’un contraròtle per d’experts internacionaus sus lo biais que França aplicaria la charta. Brèu, lo debat es pres en ostatge per lo debat mai generau a l’entorn d’Euròpa, e dels limits pausats a la sobeirania nacionala. França en avent renonciat a pron causas dins aqueu domèni, d’unes pòion se pensar que resistar sus la question de las lengas regionalas, question segondària de tot biais, pòt compensar pas mau de causas.
De qué far alora?
Sabèm que de tot biais dins la Charta l’i a per l’essenciau çò que se fai ja, e pas ren mai. Finda la possibilitat de revirar en lenga regionala los tèxtes produches per una collectivitat territoriala es pas nòva: d’annaas en reire, Jacques Blanc, coma president a aquela epòca de la region Lengadòc-Rosselhon, avia pensat que se poia far. A naturalament pas foncionat perqué fondamentalament a pas fòrça interès, en defòra dau fach, d’acòrdi, que pòt semondre un emplec especializat…
Non solament en realitat la Charta adutz ren, mas tant se poiria qu’un govèrn mauvolent (n’avèm agut, e partit coma es, n’aurem encara) n’aprofichesse per refusar tota avançaa au nom dau fach que la Charta basta ben pron (l’avètz demandaa, l’avètz aüra, anessiatz doncas pas demandar mai).
Es doncas pas fatalament una tant bona idèia de tornar a l’ataca sus aqueu ponch. Sabèm ben de tot biais qu’a un moment o l’autre, la serp de mar tornarè surtir son morre.
Una lei?
Dos problèmas aquí:
2- Segond problèma, que l’afar Molac n’es just e just l’illustracion: la compatibilitat de çò qu’es demandat amb la legislacion actuala.
La PPL Molac, o ramento, es estaa regitaa en comission puèi en sesilha sus dos motius:
Aquí se manifesta l’ordinària paranòia francesa sus la question de la lenga (tot çò qu’es donat a las lengas de França seria fatalament levat au francés…) combinat au vièlh mesprètz per los “patois”, lo tot vestit dau grand unifòrm de la defensa dels grands principis (lo refus dau comunautarisme e de l’identificacion au dintre de la societat francesa de grops particuliers que revendicarian de dreches aitant particuliers).
Aquò vòl dire que tota proposicion novèla (maugrat las promessas presidencialas, degun pantaisa pus d’un projecte de lèi despausat per lo govèrn…) e mai prenguesse garda de pas focalizar suu sosten a las escòlas immersivas (coma o fai tanben au Senat la PPL de drecha Bas), se retrobaria un còp de mai empedia per lo tabo constitucionau.
Una sola solucion doncas, tornar a l’ataca sus l’article 2
Es çò qu’avia pas pogut capitar en 2008, quand la drecha avia desvirat lo debat vès l’article 1, encara mai tabó que lo 2, drant de laissar passar un article 75-1 que lo Conselh Constitucionau a lèu fach de proclamar vueide de tot contengut concret.
L’idèia aquí es de tornar a las originas, en 1992, au moment de l’adopcion de la revision de l’article 2, a dos jorns, amb aquò, de l’adopcion de la Charta per lo Conselh de l’Europa. A aqueu moment, d’unes deputats avian demandat que la formula “la langue de la République est le français” sieie completaa per un tròç de frasa precisant “dans le respect des langues régionales”.
Lo Garde des Sceaux de l’epoca, Michel Vauzelle, (que los Provençaus conoisson ben…) avia alora assegurat qu’aquel apondon èra pas indispensable, d’abòrd que tot lo monde èran consents sus la question de las lengas de França e las aimavan: es contra l’anglés que se chalia concentrar.
Veèm ben encuèi coma l’article 2 es eficaç contra las afichas en anglés, contra los títols de films en anglés, contra la poténcia de l’anglés coma lenga dels debats scientifics, e de la “chançon francesa” anglofòna…
Per contra, per las lengas regionalas, aquò marcha ben, mercés
Dins la practica, aquò vòl dire que la FELCO siam a preparar una letra als elejuts, que prepausarem a las autras associacions, occitanas o non, que militan per las lengas de França.
Aqueu tipe de mobilizacion collectiva entre lengas avia foncionat au moment de la discussion de la lei Peillon. Nos sembla que perdèm ren a assajar d’o tornar far foncionar. Esperam qu’aquela iniciativa trobarè lo resson que fai mestier.
En octòbre, es l’ofensiva sus la Charta europenca qu’a fach chi.
En janvier, es la proposicion de lèi de Pau Molac qu’es estaa escobaa dins las condicions que sabèm.
Avèm dich aicí meteis, coma d’autres, tot lo ben que pensaviam dels pichons carculs politicians que dins los dos cases an enebit tota avançaa.
Aüra qu’avèm ben deplorat, per pas dire plorat, es benlèu temps de tirar las leiçòns e de veire quenta estrategia poèm utilizar per tornar a l’ataca.
Que faire? coma disia l’autre…
Sus la Charta europenca de las lengas regionalas, sabèm pron çò qu’explica lo fracàs repetat de sa ratificacion, maudespiech lo fach que lo Govèrn en son temps l’avia ben signaa.
Lo problèma es pas talament aqueu que los adversaris afortisson de lonja, sieie au pretz d’una mesconoissença de la realitat dau tèxte, sieie per pura malonestetat: sabèm pron que dins çò que la França a acceptat caup absulament pas una preséncia vertadiera de las lengas regionalas dins l’usatge adminsitratiu.
Los que dison que, la Charta foguesse ratifiaa, chalria apréner l’occitan dins lo Miegjorn per poer discutar a la pòsta amb lo prepausat, sieie an pas ren comprés, e pas lejut lo texte dins çò que França n’a signat, sieie o an lejut e decidan conscientament d’inventar un espaurugal per far paur au monde.
Çò que los adversaris refusan, es en realitat l’origina de la Charta, çò es lo nivèu europenc, amb la possibilitat d’un contraròtle per d’experts internacionaus sus lo biais que França aplicaria la charta. Brèu, lo debat es pres en ostatge per lo debat mai generau a l’entorn d’Euròpa, e dels limits pausats a la sobeirania nacionala. França en avent renonciat a pron causas dins aqueu domèni, d’unes pòion se pensar que resistar sus la question de las lengas regionalas, question segondària de tot biais, pòt compensar pas mau de causas.
De qué far alora?
Sabèm que de tot biais dins la Charta l’i a per l’essenciau çò que se fai ja, e pas ren mai. Finda la possibilitat de revirar en lenga regionala los tèxtes produches per una collectivitat territoriala es pas nòva: d’annaas en reire, Jacques Blanc, coma president a aquela epòca de la region Lengadòc-Rosselhon, avia pensat que se poia far. A naturalament pas foncionat perqué fondamentalament a pas fòrça interès, en defòra dau fach, d’acòrdi, que pòt semondre un emplec especializat…
Non solament en realitat la Charta adutz ren, mas tant se poiria qu’un govèrn mauvolent (n’avèm agut, e partit coma es, n’aurem encara) n’aprofichesse per refusar tota avançaa au nom dau fach que la Charta basta ben pron (l’avètz demandaa, l’avètz aüra, anessiatz doncas pas demandar mai).
Es doncas pas fatalament una tant bona idèia de tornar a l’ataca sus aqueu ponch. Sabèm ben de tot biais qu’a un moment o l’autre, la serp de mar tornarè surtir son morre.
Una lei?
Dos problèmas aquí:
1- son contengut, premier.
Se tornam préner los exemples passats (es pas la chausia que nos manca, entre la cinquantena de proposicions parlementàrias que l’i a agut despuèi 1958), trobam dos cases de figura:
Se tornam préner los exemples passats (es pas la chausia que nos manca, entre la cinquantena de proposicions parlementàrias que l’i a agut despuèi 1958), trobam dos cases de figura:
— sieie de textes corts, pron generaus, de leis-quadre, qu’enóncian de principis, en laissant a la reglementacion lo trabalh d’o metre en musica, o pas: de decrets d’aplicacion de la lèi Deixonne en 19451 per préner aquel exemple, n’i a aqut un sol, e que se redusia a suprimar una “interdiccion absolua” d’utilizar lo “patois” en classa qu’èra jamai estaa explicitament formulaa dins ges de texte oficiau…
— La segonda solucion es doncas de prepausar un texte de lei particularament precís, que dintra dins lo menut de totes los problèmas pausats, çò que dona de textes amb de desenas d’articles qu’an dins la vita reala ges de chança d’estre solament discutats en sesilha.
— La segonda solucion es doncas de prepausar un texte de lei particularament precís, que dintra dins lo menut de totes los problèmas pausats, çò que dona de textes amb de desenas d’articles qu’an dins la vita reala ges de chança d’estre solament discutats en sesilha.
2- Segond problèma, que l’afar Molac n’es just e just l’illustracion: la compatibilitat de çò qu’es demandat amb la legislacion actuala.
La PPL Molac, o ramento, es estaa regitaa en comission puèi en sesilha sus dos motius:
—la Lei Falloux suu finançament de las escòlas privaas, que lo tèxte Molac volia contornar,
— e l’illustrissim article 2 de la constitucion, qu’establís la preeminéncia dau francés.
— e l’illustrissim article 2 de la constitucion, qu’establís la preeminéncia dau francés.
Aquí se manifesta l’ordinària paranòia francesa sus la question de la lenga (tot çò qu’es donat a las lengas de França seria fatalament levat au francés…) combinat au vièlh mesprètz per los “patois”, lo tot vestit dau grand unifòrm de la defensa dels grands principis (lo refus dau comunautarisme e de l’identificacion au dintre de la societat francesa de grops particuliers que revendicarian de dreches aitant particuliers).
Aquò vòl dire que tota proposicion novèla (maugrat las promessas presidencialas, degun pantaisa pus d’un projecte de lèi despausat per lo govèrn…) e mai prenguesse garda de pas focalizar suu sosten a las escòlas immersivas (coma o fai tanben au Senat la PPL de drecha Bas), se retrobaria un còp de mai empedia per lo tabo constitucionau.
Una sola solucion doncas, tornar a l’ataca sus l’article 2
Es çò qu’avia pas pogut capitar en 2008, quand la drecha avia desvirat lo debat vès l’article 1, encara mai tabó que lo 2, drant de laissar passar un article 75-1 que lo Conselh Constitucionau a lèu fach de proclamar vueide de tot contengut concret.
L’idèia aquí es de tornar a las originas, en 1992, au moment de l’adopcion de la revision de l’article 2, a dos jorns, amb aquò, de l’adopcion de la Charta per lo Conselh de l’Europa. A aqueu moment, d’unes deputats avian demandat que la formula “la langue de la République est le français” sieie completaa per un tròç de frasa precisant “dans le respect des langues régionales”.
Lo Garde des Sceaux de l’epoca, Michel Vauzelle, (que los Provençaus conoisson ben…) avia alora assegurat qu’aquel apondon èra pas indispensable, d’abòrd que tot lo monde èran consents sus la question de las lengas de França e las aimavan: es contra l’anglés que se chalia concentrar.
Veèm ben encuèi coma l’article 2 es eficaç contra las afichas en anglés, contra los títols de films en anglés, contra la poténcia de l’anglés coma lenga dels debats scientifics, e de la “chançon francesa” anglofòna…
Per contra, per las lengas regionalas, aquò marcha ben, mercés
Dins la practica, aquò vòl dire que la FELCO siam a preparar una letra als elejuts, que prepausarem a las autras associacions, occitanas o non, que militan per las lengas de França.
Aqueu tipe de mobilizacion collectiva entre lengas avia foncionat au moment de la discussion de la lei Peillon. Nos sembla que perdèm ren a assajar d’o tornar far foncionar. Esperam qu’aquela iniciativa trobarè lo resson que fai mestier.