Er estiu ei era sason des hèstes majors e des actes e concèrts en carrèr. Tara gent de montanha, eth bon temps e eth solei ludent son hònt de vida, e gessem, e baram, e hestejam e revendicam es nòstes tradicions.
Eth darrèr dimenge de junhsega, com cada an, en Aran auem era Corsa Aran per sa Lengua, qu’artenh ja 23 ans e qu’amasse lèu un milenat de persones. Caminam e mos trobam ena plaça dera glèisa de Vielha, a on, despús des parlaments, mos demore un aute concèrt mès deth grop Nadau. Era joenessa beu, bare, saute e cante totes es cançons. Se les sap de còr. Era plaça tremòle e toti auem eth madeish sentiment: èm aranesi, tenguem era lengua, tenguem era clau... un dia ar an aumens.
Enguan gessí des deth Baish Aran e vos pogui plan assegurar qu’era lengua occitana s’escote ben pòc en tot caminar. Bona part des marchaires parle castelhan, sustot es mès joeni. Entres ena plaça e çò de madeish: plen de drapèus occitans, toti damb era samarreta que tòque e converses ena lengua minoritzant, exaltacion nacionau ena lengua der imperi. E un an mès me’n torni tà casa preocupada peth futur dera nòsta lengua en carrèr.
Era lengua occitana ei oficiau en Catalonha hè ja dètz ans e a ua lei pròpia, pòc desvolopada, tot sigue dit. Se la reconeish coma lengua d’usatge preferenciau entara administracion en Aran. Pensatz qu’ei atau pertot? Non. Molti des nòsti Ajuntaments an trigat un bilingüisme enes comunicacions, a on enterren eth catalan tot sigue dit tanben, an trigat de hèr es programes de hèsta major e es pannèus des hèires en castelhan, en tot renegar dera lengua pròpia. Atau toti ac pòden compréner, ce diden. Era error qu’aucís era lengua ei pensar que non se mos compen, avergonhir-mos de hèr-la a servir, amagar-la.
Molti des politics aranesi, des associacions, des entitats publiques, des enterpreses, mos parlen enes hilats sociaus en castelhan. Datz un torn per Facebook o Instagram. Es hestivaus d’estiu apòsten peth country american, pera salsa cubana e peth flamenc. Ath delà des dances tradicionaus araneses, ne ua soleta manifestacion culturala en occitan, se non siguesse per Alidé, que de tant en tant mos hè erosi damb un concèrt ena nòsta lengua.
Es amics se mariden e an familha. Es nòms occitans son lègi, ja non les meten, e parlen en castelhan as sòns hilhs e hilhes. E eth 17% des aranesi qu’auem coma lengua mairau era occitana se redusís. Quedam apuprètz uns 1700. E me demani qui, en aguesta agonia lenta, serà eth darrèr moïcan.
E ven eth debat d’investidura en Govèrn espanhòu e veigui espaventada eth pacte PP-C’s que vò acabar damb era immersion lingüistica. Òc, se governen aqueri s’acabe er aranés coma lengua principau enes prumèrs ans d’escòla. Ei atau de clar. E pensi enes resultats en Aran des passades eleccions generaus, e pensi en Aran per sa lengua, e non compreni arren. Cantar Montanhes Araneses damb era man en còr e trigar a partits que non respecten ne era lengua ne eth dret ara autodeterminacion. O piri, demanar qu’era Val d’Aran pogue decidir se Catalonha artenh era independéncia e negar aquera madeisha demana ara as catalans en tot votar partits deth regim deth 78. Esquizofrenia nacionau.
Enteni er acordion dera lengua que pòc a pòc s’amòrte. Sentisqui era substitucion dera cultura pròpria. Patisqui era manca de politiques d’integracion entàs nauvengudi. Plori en compréner qu’er occitan en Aran non ei de besonh. Arrincaria cada pannèu de hèira, de concèrt, de hèsta major en castelhan. Se siguessa en Conselh Generau non daria subvencions a revistes en d’autes lengües, sajaria qu’era actualitat d’Aran se podèsse liéger en aranés. Sajaria d’assegurar era perviuença de mejans coma Jornalet, tot çò qu’auem es lectors occitanistes.
È eth sentiment qu’era Val d’Aran ei perduda, e hesqui ua crida ara responsabilitat pera pervieunça deth nòste tresòr mès gran: era lengua. Sajatz d’anar a dromir cada dia en tot pensar qu’auetz hèt tot çò qu’ei enes vòstes mans entà non deishar-la morir. Sagem entre toti de non pèrder un linçò en cada bugada. Des occitans, mo’n queden massa pòcs.
Eth darrèr dimenge de junhsega, com cada an, en Aran auem era Corsa Aran per sa Lengua, qu’artenh ja 23 ans e qu’amasse lèu un milenat de persones. Caminam e mos trobam ena plaça dera glèisa de Vielha, a on, despús des parlaments, mos demore un aute concèrt mès deth grop Nadau. Era joenessa beu, bare, saute e cante totes es cançons. Se les sap de còr. Era plaça tremòle e toti auem eth madeish sentiment: èm aranesi, tenguem era lengua, tenguem era clau... un dia ar an aumens.
Enguan gessí des deth Baish Aran e vos pogui plan assegurar qu’era lengua occitana s’escote ben pòc en tot caminar. Bona part des marchaires parle castelhan, sustot es mès joeni. Entres ena plaça e çò de madeish: plen de drapèus occitans, toti damb era samarreta que tòque e converses ena lengua minoritzant, exaltacion nacionau ena lengua der imperi. E un an mès me’n torni tà casa preocupada peth futur dera nòsta lengua en carrèr.
Era lengua occitana ei oficiau en Catalonha hè ja dètz ans e a ua lei pròpia, pòc desvolopada, tot sigue dit. Se la reconeish coma lengua d’usatge preferenciau entara administracion en Aran. Pensatz qu’ei atau pertot? Non. Molti des nòsti Ajuntaments an trigat un bilingüisme enes comunicacions, a on enterren eth catalan tot sigue dit tanben, an trigat de hèr es programes de hèsta major e es pannèus des hèires en castelhan, en tot renegar dera lengua pròpia. Atau toti ac pòden compréner, ce diden. Era error qu’aucís era lengua ei pensar que non se mos compen, avergonhir-mos de hèr-la a servir, amagar-la.
Molti des politics aranesi, des associacions, des entitats publiques, des enterpreses, mos parlen enes hilats sociaus en castelhan. Datz un torn per Facebook o Instagram. Es hestivaus d’estiu apòsten peth country american, pera salsa cubana e peth flamenc. Ath delà des dances tradicionaus araneses, ne ua soleta manifestacion culturala en occitan, se non siguesse per Alidé, que de tant en tant mos hè erosi damb un concèrt ena nòsta lengua.
Es amics se mariden e an familha. Es nòms occitans son lègi, ja non les meten, e parlen en castelhan as sòns hilhs e hilhes. E eth 17% des aranesi qu’auem coma lengua mairau era occitana se redusís. Quedam apuprètz uns 1700. E me demani qui, en aguesta agonia lenta, serà eth darrèr moïcan.
E ven eth debat d’investidura en Govèrn espanhòu e veigui espaventada eth pacte PP-C’s que vò acabar damb era immersion lingüistica. Òc, se governen aqueri s’acabe er aranés coma lengua principau enes prumèrs ans d’escòla. Ei atau de clar. E pensi enes resultats en Aran des passades eleccions generaus, e pensi en Aran per sa lengua, e non compreni arren. Cantar Montanhes Araneses damb era man en còr e trigar a partits que non respecten ne era lengua ne eth dret ara autodeterminacion. O piri, demanar qu’era Val d’Aran pogue decidir se Catalonha artenh era independéncia e negar aquera madeisha demana ara as catalans en tot votar partits deth regim deth 78. Esquizofrenia nacionau.
Enteni er acordion dera lengua que pòc a pòc s’amòrte. Sentisqui era substitucion dera cultura pròpria. Patisqui era manca de politiques d’integracion entàs nauvengudi. Plori en compréner qu’er occitan en Aran non ei de besonh. Arrincaria cada pannèu de hèira, de concèrt, de hèsta major en castelhan. Se siguessa en Conselh Generau non daria subvencions a revistes en d’autes lengües, sajaria qu’era actualitat d’Aran se podèsse liéger en aranés. Sajaria d’assegurar era perviuença de mejans coma Jornalet, tot çò qu’auem es lectors occitanistes.
È eth sentiment qu’era Val d’Aran ei perduda, e hesqui ua crida ara responsabilitat pera pervieunça deth nòste tresòr mès gran: era lengua. Sajatz d’anar a dromir cada dia en tot pensar qu’auetz hèt tot çò qu’ei enes vòstes mans entà non deishar-la morir. Sagem entre toti de non pèrder un linçò en cada bugada. Des occitans, mo’n queden massa pòcs.