Partèm de l’aeropòrt internacional de Niça per Canadà. N’avèm per quasi quatòrze oras d’avion. Anam passar una jornaa dins l’avion, a esperar.
Sio pron acostumat de préner l’avion. Cada vòuta çò que m’impressiona lo mai es de sentir lo còup d’acceleracion per s’enlairar o las turbuléncias. La palma èra a Madeira, a Funchal. Mas Canadà es diferent, es un país dals espacis grands. Eriam anats en Norvègia o en Irlanda. Benlèu que Canadà semblarà un pauc a aquelos païses?
Agacho Niça, los Alps, Provença d’aut. Per aquel fenestron. Permete de préner de recul. Viatjar es devenir un ver estrangier, etiquetat coma tal, fa de ben. Estre reconoissut per se, enfin. Copa dal quotidian, relativiza. Eschambiam. E avèm d’idèas raubaas en cò dals autres, qu’an al mens qualqua ren de nos portar. Sensa o saber.
Per passar lo temps, legir, agachar per lo fenestron areondit, durmir... Mon paire me fa copiosament revisar lo calcul mental... que pression. Subretot en altitud. Mas aicí ai ren enveia de me rire. Es ben penible. Sio en vacanças totun. Mas ren i fa. L’escrivan d’origina occitana cevenòla Enric Barbussa parlava de l’Òme cifra...
Alora comença la litania, non lo catequisme, dals sants escolars matematics: “Quant de litres de querosèn l’avion aurà d’a besonh per far lo viatge? E per tornar a Niça, deurà emplenar la sèrva o non? E se òc, de quant de litres? E faguessiam lo plen per lo trajet en veitura, quant ne’n chalriá?” E “lo nombre d’oras amb una eschala o doas?”... Amb totas sas questions. Bodieu coma ditz ma grand. Me fa chalfar la tèsta. Vivament d’èsser major!
Coma meto de temps e de marriá volentat, lo temps passa mai lentament ancara. Trabalhar intantaneament sota pression ansin, m’agradèt jamai. Me platz ren. E deven un fastidi de pastucho. Quita a èsser dins la pauta, tan ne’n val de far profechar cadun, non? Quitament per mon paire que laissa ren lo bridon. Mas après cinc o sièis vòutas, ai drech a una pausa. Dins l’avion, vegueriam l’animator de las Francofolies, Joan-Loís Foulquier qu’es en primiera classa. Nosautres avèm passat davans a l’embarcament, e sèm en segonda. Mon paire me ditz d’anar lo veire per passar lo temps. I vau, li demando se lo destorbo ren. E li demando una dedicaça. Foulquier non sap coma aprecio que sieie aicí. Me presento, charro un pauc. Dio que sio dals Alps Maritimes. Me ditz que va organizar l’equivalent de las Francofolies a Quebèc. Sio ancara ren pron assabentat d’occitanisme per li prepausar una partiá “Occitanofolies”... Lo tornarai escotar a la ràdio, mas o veirai plus.
Una autra ocasion de passar lo temps es de manjar. Avèm los platèls pastes distribuïts. L’ocasion de desplegar la tauleta. Una pichina pichina caneta de còca de vint e cinc centilitres en prima. Tot es frei. Pi las assistentas de la companhia passan amb de carretons metallics per vénder de botelhons d’arcòl o autre.
Liejo de magazines dins la saqueta qu’es davans de ieu. De publicitats. E liejo un pauc sus lo país qu’anam descubrir. Es lo primier còup que meto los pès en America.
![abonar los amics de Jornalet]()
Sio pron acostumat de préner l’avion. Cada vòuta çò que m’impressiona lo mai es de sentir lo còup d’acceleracion per s’enlairar o las turbuléncias. La palma èra a Madeira, a Funchal. Mas Canadà es diferent, es un país dals espacis grands. Eriam anats en Norvègia o en Irlanda. Benlèu que Canadà semblarà un pauc a aquelos païses?
Agacho Niça, los Alps, Provença d’aut. Per aquel fenestron. Permete de préner de recul. Viatjar es devenir un ver estrangier, etiquetat coma tal, fa de ben. Estre reconoissut per se, enfin. Copa dal quotidian, relativiza. Eschambiam. E avèm d’idèas raubaas en cò dals autres, qu’an al mens qualqua ren de nos portar. Sensa o saber.
Per passar lo temps, legir, agachar per lo fenestron areondit, durmir... Mon paire me fa copiosament revisar lo calcul mental... que pression. Subretot en altitud. Mas aicí ai ren enveia de me rire. Es ben penible. Sio en vacanças totun. Mas ren i fa. L’escrivan d’origina occitana cevenòla Enric Barbussa parlava de l’Òme cifra...
Alora comença la litania, non lo catequisme, dals sants escolars matematics: “Quant de litres de querosèn l’avion aurà d’a besonh per far lo viatge? E per tornar a Niça, deurà emplenar la sèrva o non? E se òc, de quant de litres? E faguessiam lo plen per lo trajet en veitura, quant ne’n chalriá?” E “lo nombre d’oras amb una eschala o doas?”... Amb totas sas questions. Bodieu coma ditz ma grand. Me fa chalfar la tèsta. Vivament d’èsser major!
Coma meto de temps e de marriá volentat, lo temps passa mai lentament ancara. Trabalhar intantaneament sota pression ansin, m’agradèt jamai. Me platz ren. E deven un fastidi de pastucho. Quita a èsser dins la pauta, tan ne’n val de far profechar cadun, non? Quitament per mon paire que laissa ren lo bridon. Mas après cinc o sièis vòutas, ai drech a una pausa. Dins l’avion, vegueriam l’animator de las Francofolies, Joan-Loís Foulquier qu’es en primiera classa. Nosautres avèm passat davans a l’embarcament, e sèm en segonda. Mon paire me ditz d’anar lo veire per passar lo temps. I vau, li demando se lo destorbo ren. E li demando una dedicaça. Foulquier non sap coma aprecio que sieie aicí. Me presento, charro un pauc. Dio que sio dals Alps Maritimes. Me ditz que va organizar l’equivalent de las Francofolies a Quebèc. Sio ancara ren pron assabentat d’occitanisme per li prepausar una partiá “Occitanofolies”... Lo tornarai escotar a la ràdio, mas o veirai plus.
Una autra ocasion de passar lo temps es de manjar. Avèm los platèls pastes distribuïts. L’ocasion de desplegar la tauleta. Una pichina pichina caneta de còca de vint e cinc centilitres en prima. Tot es frei. Pi las assistentas de la companhia passan amb de carretons metallics per vénder de botelhons d’arcòl o autre.
Liejo de magazines dins la saqueta qu’es davans de ieu. De publicitats. E liejo un pauc sus lo país qu’anam descubrir. Es lo primier còup que meto los pès en America.
