En darrèras, èi començat la legida de dus líbers sus l’istòria de Tolosa. Lo purmèr se sona tot simplament “Histoire de Toulouse”, es signat de 6 autors diferents e estoc publicat per las edicions mondinas Privat en 1974.
Lo dusau s’apèra “Vivre à Toulouse sous l’ancien régime” de Michel Taillefer (1944-2011) a las edicions Perrin.
Çò de mès interessant es de descobrir com podèva foncionar una republica consolara, çò qu’estoc l’estatut de la Vila Ròsa entre 1189 e 1789, sia siès sègles de poder deus Capítols, partatjat dambe lo Parlament e las volontats deu rei de França, que’s hasèva representar peu veguièr (en francés viguier lavetz que fòra Occitània s’aperava prévôt).
La purmèra causa que suspreng es que la vita sociala èra plan milhora que çò que podèm imaginar. Quitament a l’Edat Mejana, sèm luènh de l’infèrn sauvatge tròp sovent representat dens las òbras de ficcion. Cada mestièr èra enquadrat dens una corporacion on las règlas èran decididas entre mèstres e obrèrs, que sian los oraris de trabalh e lo salari minimau. En cas de malautia la corporacion prenguèva en carga los suenhs.
Dens cada molon (quadrat d’ostaus entre quate carrèras) un representant èra elegit, que s’aperava lo detzenièr. Es eth que representava los estatjants au près deus Capítols. Es eth, dambe lo prèste de la paròquia, que balhava una carta de paubretat a las personas dens la necèra que, atau avèvan dret a minjar e a suenhs a gratis (!).
Au moment de granas crisis (pèsta negra o hamèras deu sègle XVII-au per exemple), los Capítols esitèn pas a prénguer los sòus e lo blat au mès rics per balhar aus mès praubes. Los proprietaris d’ostau qu’avèvan fugit la vila estón obligats de hèr mandar las claus de lor ostau per que’s poscosse recuperar tot çò que s’i amagava.
Los Capítols èran causits per un an dens dus collègis de nòbles e de mestieraus a part egala, èran pas pagats (levat un pertrèit aufèrt e la gratuitat a l’estanquet deu Capitòli -!-) e avèvan fòrça trabalh. Èran fòrça sollicitats e un d’eths estoc un jorn alebat “d’una pèira getada per estudiants a qui volèva hèr deishar lo rambalh nueitiu” —!!!—.
Tolosa èra pas una vila de comèrci coma Lyon e sons banquièrs italians, èra una vila de Dret. Fòrta de la tradicion deu Dret roman perpetuat peus Visigòts, la vila a totjorn guardat una hauta idèia de la justícia. Es per aquò qu’es susprenent de notar qu’una atencion particulara èra metuda suu hèit d’evitar las decisions arbitràrias. Cada pòste a responsabilitat èra doblat, a còps quadruplat (totjorn una chifra para), e cadun èra nomejat per entitats diferentas. Es per aquò, per exemple, que las cartas de paubretat èran atribuïdas per duas personas e non pas per una sola, tròp aisida benlèu de corrómper.
Se comparam dambe lo biaish de foncionar de la republica actuala, podèm pas que regretar qu’una tala idèia sia pas encara a l’òrdi deu jorn. E quitament sèm dens la situacion contrària. Sèm dens la republicas deus “petits chefs”.
Lo quite president de la republica a totes los poders en man e los foncionaris an a còps la còrda longa per hèr un pauc çò que volon. La situacion de França Blau Occitània es un bon exemple.
I a una persona qu’a decidit de passar pas de musica occitana a l’emisison setmanèra d’occitan (Conta Monde deu Geraud Delbés), e coma aquesta persona es lo director, las letras de la comuna, de la region, la logica elementària e las protèstas au mediator de France Bleue i podon pas ren. Lo marrit tipe au marrit endret.
Am ausit tanben lo cas d’un festenal de teatre en occitan que’s poderé debanar dens un teatre, levat qu’au director (encara!) l’agrada pas la lenga e la causa es pas mès possible … Lo marrit tipe au marrit endret un còp de mès.
Cresi que tornar legir l’istòria de la republica consolara poderé balhar idèias de las bonas a los que soscan a la Democracia.
![abonar los amics de Jornalet]()
Lo dusau s’apèra “Vivre à Toulouse sous l’ancien régime” de Michel Taillefer (1944-2011) a las edicions Perrin.
Çò de mès interessant es de descobrir com podèva foncionar una republica consolara, çò qu’estoc l’estatut de la Vila Ròsa entre 1189 e 1789, sia siès sègles de poder deus Capítols, partatjat dambe lo Parlament e las volontats deu rei de França, que’s hasèva representar peu veguièr (en francés viguier lavetz que fòra Occitània s’aperava prévôt).
La purmèra causa que suspreng es que la vita sociala èra plan milhora que çò que podèm imaginar. Quitament a l’Edat Mejana, sèm luènh de l’infèrn sauvatge tròp sovent representat dens las òbras de ficcion. Cada mestièr èra enquadrat dens una corporacion on las règlas èran decididas entre mèstres e obrèrs, que sian los oraris de trabalh e lo salari minimau. En cas de malautia la corporacion prenguèva en carga los suenhs.
Dens cada molon (quadrat d’ostaus entre quate carrèras) un representant èra elegit, que s’aperava lo detzenièr. Es eth que representava los estatjants au près deus Capítols. Es eth, dambe lo prèste de la paròquia, que balhava una carta de paubretat a las personas dens la necèra que, atau avèvan dret a minjar e a suenhs a gratis (!).
Au moment de granas crisis (pèsta negra o hamèras deu sègle XVII-au per exemple), los Capítols esitèn pas a prénguer los sòus e lo blat au mès rics per balhar aus mès praubes. Los proprietaris d’ostau qu’avèvan fugit la vila estón obligats de hèr mandar las claus de lor ostau per que’s poscosse recuperar tot çò que s’i amagava.
Los Capítols èran causits per un an dens dus collègis de nòbles e de mestieraus a part egala, èran pas pagats (levat un pertrèit aufèrt e la gratuitat a l’estanquet deu Capitòli -!-) e avèvan fòrça trabalh. Èran fòrça sollicitats e un d’eths estoc un jorn alebat “d’una pèira getada per estudiants a qui volèva hèr deishar lo rambalh nueitiu” —!!!—.
Tolosa èra pas una vila de comèrci coma Lyon e sons banquièrs italians, èra una vila de Dret. Fòrta de la tradicion deu Dret roman perpetuat peus Visigòts, la vila a totjorn guardat una hauta idèia de la justícia. Es per aquò qu’es susprenent de notar qu’una atencion particulara èra metuda suu hèit d’evitar las decisions arbitràrias. Cada pòste a responsabilitat èra doblat, a còps quadruplat (totjorn una chifra para), e cadun èra nomejat per entitats diferentas. Es per aquò, per exemple, que las cartas de paubretat èran atribuïdas per duas personas e non pas per una sola, tròp aisida benlèu de corrómper.
Se comparam dambe lo biaish de foncionar de la republica actuala, podèm pas que regretar qu’una tala idèia sia pas encara a l’òrdi deu jorn. E quitament sèm dens la situacion contrària. Sèm dens la republicas deus “petits chefs”.
Lo quite president de la republica a totes los poders en man e los foncionaris an a còps la còrda longa per hèr un pauc çò que volon. La situacion de França Blau Occitània es un bon exemple.
I a una persona qu’a decidit de passar pas de musica occitana a l’emisison setmanèra d’occitan (Conta Monde deu Geraud Delbés), e coma aquesta persona es lo director, las letras de la comuna, de la region, la logica elementària e las protèstas au mediator de France Bleue i podon pas ren. Lo marrit tipe au marrit endret.
Am ausit tanben lo cas d’un festenal de teatre en occitan que’s poderé debanar dens un teatre, levat qu’au director (encara!) l’agrada pas la lenga e la causa es pas mès possible … Lo marrit tipe au marrit endret un còp de mès.
Cresi que tornar legir l’istòria de la republica consolara poderé balhar idèias de las bonas a los que soscan a la Democracia.
