Los benarits (Emberiza hortulana) èran fòrça apreciats dins la Roma anciana, ont los engraissavan a basa de milh (los nommavan, per aquela rason, miliaria o miliaca) e, en acabant, los vendián al mercat, plan cars. Marc Terenci Varron, dins De re rustica (37 abans lo Crist) explica cossí se deu engabiar los aucèls, e nosautres ne transcriurem qualques linhas:
Los ciutadans romans èran de sibaritas, fasián engraissar tota sòrta d’animals, compresas las polas e las aucas, e foguèt un malaür que l’Empèri s’escranquèsse, per çò que se perdèt fòrça costumas, culinàrias e de tota sòrta. Mas la de far engraissar de benarits se practica encara dins qualques luòcs. Per qualques parçans de las Landas (la Landa Granda, Mont de Marçan, Shalòssa, Tursan) se contunha la tradicion romana e a la fin de l’estiu o al començament de la davalada los caçan amb una trapèla de trabuc (la matòla), los engàbian e los balhan de milh per manjar, dins una sala ont i a de lum nuèch e jorn. Abans d’èsser engabiats pesan aperaquí trenta gramas e, al cap de vint o trenta jorns, puèi que son fòrça goluts e chapan sens relambi, n’an multiplicat lo lor pes per quatre e son venguts una sòrta de bòla de grais. Son alavetz la jòia de las gents mai lipetas de per ailà, que dison que i a pas, de luènh, res que s’i pòsca comparar. Los fan, simplament plumats, al forn, dins de caissetas de papièr individualas, de la pagèla de l’aucèl o un pauc mai grands. Lor cal pas res mai, solament qualques granetas de sal, e un veirat de vin negre del bon per acompanhar. Los puristas dison que cal talhar lo cap e lo còl de l’aucèl d’un nhac, lo se metre entièr a la boca (encara caud, tebés), se cobrir lo cap amb una servieta pr’amor de se desconnectar per un brieu del mond, barrar los uèlhs e daissar que ne largue los chucs e los graisses e se fonda pauc a cha pauc, doçament, en transportant l’arma de l’afortunat cap a de regions mai aimablas coma se s’èra botat nas endins un parelh de linhas de cristal de nèu. Son pas exactament una manja mas una sòrta d’experiéncia sensoriala e sensuala, mistica en qualque cas, e per ansin la costuma, generalament, es de ne servir solament un per comensal. Dos seriá un afar de galapians, de gents tròp vulgaras e materialistas, d’aitan mai qu’una experiéncia mistica, segon lo cas, pòt èsser una causa fòrça alassanta, e, per la meteissa rason, doas ne poirián èsser fatalas. Es en definitiva aquò que li disèm un plat de sibaritas, segurament una de las melhoras illustracions de la categoria (o la mai evidenta de totas) e sembla que i a lo sibarita que, pendent lo transit, pòt arribar a l’extasi, se la dròga èra pura e plan embucada. Mas cal èsser un especimèn perfièchament acabat, lo demai de las gents nos conformam, en aquelas circonstàncias e en d’autras, de gaudir amb las sensacions palatalas ordinàrias, que per çò qu’es dels benarits pòdon arribar d’èsser fòrça voluptuosas, aquò òc. Coma asseguran los afeccionats, lo plaser requist de tot reünit monta encara de nivèl se, per tuar lo benarit, emplegam lo procediment de l’estofar dins un veirat d’armanhac. Pòt semblar un pauc crusèl a primièra vista mas nos cal prene en compte que las religions an totjorn agut de besonh de sacrificis, e d’aquel en particular podèm dire, a sa descarga, qu’es pas dels mai sanguinaris: l’animalet morís, aquò es verai, mas li caliá morir de tot biais e aicí o fa après se pintar amb de licor de luxe fenomenal. En tot cas, s’agís d’una manja singulara, sens dobte. Una bòla de grais doç de color d’evòri e de carn tendra e doça, regalant de chucs gostoses, extraordinàriament agradiva. Una creacion gascona (o benlèu romana) digna de figurar dins los annals de la gastronomia mai abelidoira e atractiva de totes los tempses.
Lo plat se faguèt famós e a Bordèu se podiá tanben trobar, sustot als restaurants, que l’ofrissián coma una delicadesa fòrça especiala. J. E. Progneaux es l’autor del libre Recettes et spécialites gastronomiques bordelaises et girondines e ailà, après la recèpta, escriguèt aquò:
NDLR: Aqueste article cèrca de documentar una tradicion gastronomica occitana e non pas d'encoratjar un consum contrari a la lei que protegís una espècia d'aucèls en perilh grèu d'extincion.
A prepaus del consum dels benarits, es vengut legendari un filmet de l'INA ont Maïté explicava e mostrava cossí se menjavan.
![abonar los amics de Jornalet]()
Donc, se fa una granda copòla coma un peristil, cobèrt de teules o de filats, ont se pòsca embarrar qualques milièrs de tords e de mèrles, en i apondent encara d’autres aucèls que, grasses, se vendon cars, coma los benarits e las catlas.
Los ciutadans romans èran de sibaritas, fasián engraissar tota sòrta d’animals, compresas las polas e las aucas, e foguèt un malaür que l’Empèri s’escranquèsse, per çò que se perdèt fòrça costumas, culinàrias e de tota sòrta. Mas la de far engraissar de benarits se practica encara dins qualques luòcs. Per qualques parçans de las Landas (la Landa Granda, Mont de Marçan, Shalòssa, Tursan) se contunha la tradicion romana e a la fin de l’estiu o al començament de la davalada los caçan amb una trapèla de trabuc (la matòla), los engàbian e los balhan de milh per manjar, dins una sala ont i a de lum nuèch e jorn. Abans d’èsser engabiats pesan aperaquí trenta gramas e, al cap de vint o trenta jorns, puèi que son fòrça goluts e chapan sens relambi, n’an multiplicat lo lor pes per quatre e son venguts una sòrta de bòla de grais. Son alavetz la jòia de las gents mai lipetas de per ailà, que dison que i a pas, de luènh, res que s’i pòsca comparar. Los fan, simplament plumats, al forn, dins de caissetas de papièr individualas, de la pagèla de l’aucèl o un pauc mai grands. Lor cal pas res mai, solament qualques granetas de sal, e un veirat de vin negre del bon per acompanhar. Los puristas dison que cal talhar lo cap e lo còl de l’aucèl d’un nhac, lo se metre entièr a la boca (encara caud, tebés), se cobrir lo cap amb una servieta pr’amor de se desconnectar per un brieu del mond, barrar los uèlhs e daissar que ne largue los chucs e los graisses e se fonda pauc a cha pauc, doçament, en transportant l’arma de l’afortunat cap a de regions mai aimablas coma se s’èra botat nas endins un parelh de linhas de cristal de nèu. Son pas exactament una manja mas una sòrta d’experiéncia sensoriala e sensuala, mistica en qualque cas, e per ansin la costuma, generalament, es de ne servir solament un per comensal. Dos seriá un afar de galapians, de gents tròp vulgaras e materialistas, d’aitan mai qu’una experiéncia mistica, segon lo cas, pòt èsser una causa fòrça alassanta, e, per la meteissa rason, doas ne poirián èsser fatalas. Es en definitiva aquò que li disèm un plat de sibaritas, segurament una de las melhoras illustracions de la categoria (o la mai evidenta de totas) e sembla que i a lo sibarita que, pendent lo transit, pòt arribar a l’extasi, se la dròga èra pura e plan embucada. Mas cal èsser un especimèn perfièchament acabat, lo demai de las gents nos conformam, en aquelas circonstàncias e en d’autras, de gaudir amb las sensacions palatalas ordinàrias, que per çò qu’es dels benarits pòdon arribar d’èsser fòrça voluptuosas, aquò òc. Coma asseguran los afeccionats, lo plaser requist de tot reünit monta encara de nivèl se, per tuar lo benarit, emplegam lo procediment de l’estofar dins un veirat d’armanhac. Pòt semblar un pauc crusèl a primièra vista mas nos cal prene en compte que las religions an totjorn agut de besonh de sacrificis, e d’aquel en particular podèm dire, a sa descarga, qu’es pas dels mai sanguinaris: l’animalet morís, aquò es verai, mas li caliá morir de tot biais e aicí o fa après se pintar amb de licor de luxe fenomenal. En tot cas, s’agís d’una manja singulara, sens dobte. Una bòla de grais doç de color d’evòri e de carn tendra e doça, regalant de chucs gostoses, extraordinàriament agradiva. Una creacion gascona (o benlèu romana) digna de figurar dins los annals de la gastronomia mai abelidoira e atractiva de totes los tempses.
Lo plat se faguèt famós e a Bordèu se podiá tanben trobar, sustot als restaurants, que l’ofrissián coma una delicadesa fòrça especiala. J. E. Progneaux es l’autor del libre Recettes et spécialites gastronomiques bordelaises et girondines e ailà, après la recèpta, escriguèt aquò:
Lo vièlh se met la pèça entièra dins la boca. Se remanda los enfants dins lo jardin per saborejar dins lo silenci. Lo capmèstre cobèrt lo cap amb la servieta, lo cap dins las mans, saboreja lentament la creacion divina.
Òm poiriá s’estonar qu’una carn talament fina siá talament simpla. Mas la simplicitat pòt aténher la perfeccion. E lo benarit n’es la pròva.
Òm poiriá s’estonar qu’una carn talament fina siá talament simpla. Mas la simplicitat pòt aténher la perfeccion. E lo benarit n’es la pròva.
NDLR: Aqueste article cèrca de documentar una tradicion gastronomica occitana e non pas d'encoratjar un consum contrari a la lei que protegís una espècia d'aucèls en perilh grèu d'extincion.
A prepaus del consum dels benarits, es vengut legendari un filmet de l'INA ont Maïté explicava e mostrava cossí se menjavan.
