Lo CAPES (Certificat d’Aptituda al Professorat de l’Ensenhament del Segon gra) es un diplòma professional donat pel ministèri estatal francés de l’educacion. Se passa per concors çò que vòl dire qu’obténer la nòta mejana basta pas. Vist lo nombre limitat de lòcs de trabalh sonque los melhors notats obtenon lo diplòma. Lo CAPES d’occitan foguèt creat en 1991. Permet als titularis d’ensenhar l’occitan dins los collègis e licèus.
A la diferéncia dels CAPESses de las autras matèrias (anglés, sciéncias fisicas, istòria-geografia, filosofía, etc.), lo CAPES d’occitan es bivalent. Aquò vòl dire qu’i a una matèria principala e una matèria segondària (a triar pel candidat entre francés, espanhòl, anglés, matematicas o istòria-geografia). En realitat lo CAPES d’occitan es un CAPES doble: en mai de las espròvas d’occitan, lo programa de l’espròva segondària es lo meteis que lo CAPES especializat equivalent. Lo candidat deurà estudiar, integrar e digerir non solament lo programa per l’occitan mas tanben lo programa total del CAPES especializat de francés (o d’espanhòl, anglés, etc.). Lo sistèma educatiu francés fòrça los pretendents a l’ensenhament de l’occitan (e de las autras lengas colonizadas) a èsser d’especialistas dobles. Jamai aquò seriá acceptat per las autras matèrias. Se poiriá imaginar de candidats al CAPES d’alemand que serián obligats de passar tanben lo concors en matematicas? Segur que non! Las corporacions e los sindicats aurián lèu restablit la justícia. Per contra, per l’occitan pas res. Los sindicats franceses d’ensenhaires an pas jamai demandat d’un biais seriós la desaparecion de la bivalença: visiblament se satisfan d’aquesta vergonha impausada a una punhada de professors. Encara un signe de l’occitanofobia…
La bivalença —un còp passat lo CAPES— aquò vòl dire qu’un professor pòt ensenhar tanben sa matèria segondària se non i a pas pro d’oras d’ensenhament de l’occitan dins son establiment escolar d’exercici. A la debuta, la bivalença èra pensada coma un “tapatrauc” que permetriá de garentir qu’un ensenhaire faguèsse son orari reglamentari (18 oras d’ensenhament per setmana). Mas pauc a pauc, la politica e los comportaments de descoratjament oficioses, mas reals, cap als corses d’occitan faguèron demesir lo nombre de collegians e de liceans qu’avián causit la Lenga Nòstra (que -o cal rapelar- es opcionala). Uèi un fum de professors d’occitan ensenhan majoritariament lor matèria segondària. Ai una amiga certificada d’occitan que fa 16 oras de francés e sonque 2 oras d’occitan per setmana! Los “astrucs” qu’an mai d’oras d’occitan sovent son obligats d’anar trabalhar dins 2, 3 o 4 establiments diferents amb las dificultats qu’aquò implica tant sus la vida personala (trajèctes esgotants) coma sul quite trabalh (integracion a una dinamica d’establiment dificila quand un trabalha sus plusors sits). E parlarem pas del sentiment de desvalorizacion, de descoratjament e d’injustícia viscut per aquestes professors qu’an degut estudiar çò doble per amor d’una lenga, la nòstra e que, coma recompensa, recebon de condicions de trabalh indignas e totalament a despart de las autras matèrias. Aquestes sentiments negatius son renforçats tanben per l’impossibilitat pels professors certificats de progressar dins lor carrièra. Pòdon pas passar l’agregacion d’occitan (un concors de nivèl superior). L’agregacion d’occitan, tot simplament existís pas!
Lo perqué de tot aquò, ben segur, es la possibilitat que se resèrva lo sistèma educatiu francés, de se descargar de l’ensenhament de l’occitan. I a pas pus d’oras d’occitan dins tal collègi, dins tal licèu? Es pas grèu! L’especialista de l’occitan serà reformat cap a sa matèria segondària! Es estatutari: i a pas res a dire. Poirà pas res dire. Es aquò la bivalença: la possibilitat de se desfar de l’ensenhament de l’occitan sens téner cap de professors d’occitan suls braces. La bivalença es un espleit d’engenh per entravar lo desvolopament de l’occitan dins lo segondari e quitament de lo sortir. Se vei plan amb la reforma del collègi: i a de mens en mens de corses d’occitan sens qu’aquò genère de marridas situacions administrativas pels professors que son reorientats devèrs lor especialitat complementària.
Tristament darrièr tot aquò i a la joinessa occitana, privada de l’educacion dins la lenga de lor país. Çò mai facil es per l’educacion estatala de suprimir de corses, çò mai facilament ne suprimiràn. Nos cal pas enganar. La bivalença del CAPES d’occitan es una trapèla que non permet pas lo desvolopament de l’occitan. Siam realistas: la transmession familiala a gaireben totalement desaparegut. L’ensenhament de l’occitan nos fa mestièr, vitalament, urgentament. Sens la generalizacion sistematica de l’educacion en occitan, la lenga, coma lenga viva, serà perduda per de bon. Lo CAPES bivalent non permet pas ni de progressar, ni de manténer lo nivèl quantitatiu d’aqueste ensenhament. Al contrari, n’ajuda la liquidacion. L’occitanisme deu lutar, deu revindicar la fin de la bivalença per poder revindicar la generalizacion de l’occitan per cada mainatge d’Occitània. Es una condicion a la subrevida de la lenga. Cal pas creire los que dison lo contrari.
A la diferéncia dels CAPESses de las autras matèrias (anglés, sciéncias fisicas, istòria-geografia, filosofía, etc.), lo CAPES d’occitan es bivalent. Aquò vòl dire qu’i a una matèria principala e una matèria segondària (a triar pel candidat entre francés, espanhòl, anglés, matematicas o istòria-geografia). En realitat lo CAPES d’occitan es un CAPES doble: en mai de las espròvas d’occitan, lo programa de l’espròva segondària es lo meteis que lo CAPES especializat equivalent. Lo candidat deurà estudiar, integrar e digerir non solament lo programa per l’occitan mas tanben lo programa total del CAPES especializat de francés (o d’espanhòl, anglés, etc.). Lo sistèma educatiu francés fòrça los pretendents a l’ensenhament de l’occitan (e de las autras lengas colonizadas) a èsser d’especialistas dobles. Jamai aquò seriá acceptat per las autras matèrias. Se poiriá imaginar de candidats al CAPES d’alemand que serián obligats de passar tanben lo concors en matematicas? Segur que non! Las corporacions e los sindicats aurián lèu restablit la justícia. Per contra, per l’occitan pas res. Los sindicats franceses d’ensenhaires an pas jamai demandat d’un biais seriós la desaparecion de la bivalença: visiblament se satisfan d’aquesta vergonha impausada a una punhada de professors. Encara un signe de l’occitanofobia…
La bivalença —un còp passat lo CAPES— aquò vòl dire qu’un professor pòt ensenhar tanben sa matèria segondària se non i a pas pro d’oras d’ensenhament de l’occitan dins son establiment escolar d’exercici. A la debuta, la bivalença èra pensada coma un “tapatrauc” que permetriá de garentir qu’un ensenhaire faguèsse son orari reglamentari (18 oras d’ensenhament per setmana). Mas pauc a pauc, la politica e los comportaments de descoratjament oficioses, mas reals, cap als corses d’occitan faguèron demesir lo nombre de collegians e de liceans qu’avián causit la Lenga Nòstra (que -o cal rapelar- es opcionala). Uèi un fum de professors d’occitan ensenhan majoritariament lor matèria segondària. Ai una amiga certificada d’occitan que fa 16 oras de francés e sonque 2 oras d’occitan per setmana! Los “astrucs” qu’an mai d’oras d’occitan sovent son obligats d’anar trabalhar dins 2, 3 o 4 establiments diferents amb las dificultats qu’aquò implica tant sus la vida personala (trajèctes esgotants) coma sul quite trabalh (integracion a una dinamica d’establiment dificila quand un trabalha sus plusors sits). E parlarem pas del sentiment de desvalorizacion, de descoratjament e d’injustícia viscut per aquestes professors qu’an degut estudiar çò doble per amor d’una lenga, la nòstra e que, coma recompensa, recebon de condicions de trabalh indignas e totalament a despart de las autras matèrias. Aquestes sentiments negatius son renforçats tanben per l’impossibilitat pels professors certificats de progressar dins lor carrièra. Pòdon pas passar l’agregacion d’occitan (un concors de nivèl superior). L’agregacion d’occitan, tot simplament existís pas!
Lo perqué de tot aquò, ben segur, es la possibilitat que se resèrva lo sistèma educatiu francés, de se descargar de l’ensenhament de l’occitan. I a pas pus d’oras d’occitan dins tal collègi, dins tal licèu? Es pas grèu! L’especialista de l’occitan serà reformat cap a sa matèria segondària! Es estatutari: i a pas res a dire. Poirà pas res dire. Es aquò la bivalença: la possibilitat de se desfar de l’ensenhament de l’occitan sens téner cap de professors d’occitan suls braces. La bivalença es un espleit d’engenh per entravar lo desvolopament de l’occitan dins lo segondari e quitament de lo sortir. Se vei plan amb la reforma del collègi: i a de mens en mens de corses d’occitan sens qu’aquò genère de marridas situacions administrativas pels professors que son reorientats devèrs lor especialitat complementària.
Tristament darrièr tot aquò i a la joinessa occitana, privada de l’educacion dins la lenga de lor país. Çò mai facil es per l’educacion estatala de suprimir de corses, çò mai facilament ne suprimiràn. Nos cal pas enganar. La bivalença del CAPES d’occitan es una trapèla que non permet pas lo desvolopament de l’occitan. Siam realistas: la transmession familiala a gaireben totalement desaparegut. L’ensenhament de l’occitan nos fa mestièr, vitalament, urgentament. Sens la generalizacion sistematica de l’educacion en occitan, la lenga, coma lenga viva, serà perduda per de bon. Lo CAPES bivalent non permet pas ni de progressar, ni de manténer lo nivèl quantitatiu d’aqueste ensenhament. Al contrari, n’ajuda la liquidacion. L’occitanisme deu lutar, deu revindicar la fin de la bivalença per poder revindicar la generalizacion de l’occitan per cada mainatge d’Occitània. Es una condicion a la subrevida de la lenga. Cal pas creire los que dison lo contrari.