Adiu brave monde d’Occitània. Sabetz, quand un a frotjat en Lemosin, crese qu’un es ‘bituat a se far mocar e mai a se mocar de se, se-mesme. L’auto-depreciacion, quò siriá un quite biais de viure per chas nos. Quant de còps ai auvit Limotjauds que Lemosins despreciar lor ciutat e lor país. Mas qu’es benleu qu’a fòrça d’auvir dire que lor país, qu’es «lo cròs dau cuòu dau monde», un fons de cròs perdut, an ‘chabat per se far a l’idéia. A, ne’n setz estonats? Vos responde que ai auvit mai d’un còp dau monde d’en defòra dau Lemosin (de la quita gent d’Occitània occitanistas) dire dau mau de queu país e sens zo conéisser, o mas per l’i èsser passat regde sus la granda via sens ne’n aver ren vist, qu’es pas una idéia entau ren mas per purar o per se far plànher, non gran, qu’es suvent qu’un auva, qu’un legís, que lo Lemosin, qu’es pas avenhe. La gent? Lo país? Sauriá pas dire çò que n’en pensan franchament quelas gents mesdisentas mas, d’après, Limòtges, quò vaudriá pas lo còp a las creire, l’i auriá ren a l’i far, e lo país lemosin, quò siriá lo país de la durla, de la campanha verda perduda dins lo nonren sus la diagonala dau voide. Entau disen la gent, entau disen los quites Lemosins: que lo Lemosin, l’i a ren a l’i far, que zo fau quitar per montar a París, que Limòtges, qu’es pas plan brave coma vila, que los Lemosins, qu’es tot mas daus bicanards, daus paisans etc. A ben, fuec de Diu, emb tau una opinion sus se-mesma, me diretz que quò balha pas énvia de lo visitar lo Lemosin.
E ben, m’es ‘vís que siá los Lemosins son dau monde fin que fan creire que qu’es pas la pena de venir per aquí puei que li a ren a l’i far, donc un biais de se pas far “envasir”, de se mainatjar de sòrta, siá los Lemosins an per de verai integrat l’idéia que lor país vau tròp ren, que qu’es totjorn mielhs alhors, que la gent l’i son pas plasentas etc. Si un l’i ‘visa de mai près, l’i a pertant un amor dau país chas los Lemosins, un amor jamai dich, jamai metut en paraulas o plan ralament: quò se fai pas de dire que son país, un l’aima, que son país es lo mai brave dau monde, non, quò se fai pas, quò se ditz pas, quò siriá maloneste zo dire. Los Lemosins son discrets: fau pas far parlar de se, fau pas se far marcar au jornau, fau pas far d’istòrias coma lo vesin… A… qu’es un biais de far pro mai bassetz fin finalament mas quò fai tanben que las lingas de pelhas an viste fach de l’i te far ‘na meschanta reputacion au Lemosin e vos responde que, daus còps, n’i a pro de se far mocar, vesetz, quò siriá tot coma se far tirgossar a tots pas moments, se far secutar si voletz, òc-es, un secutament, coma ad un pitit a qui un ditz e tòrna dire qu’eu vau ren, que ‘chaba per zo creire. Per los Lemosins, qu’es parier. L’i a ‘na tension fòrta entre l’amor dau país e quauquaren coma de l’auto-òdi. Ba, quand un l’i es nascut, un l’i se fai a fòrça, mas coma occitanista que milita pauc que pro per sa cultura, per sa linga, ‘chaba de venir pesant de se far mocar e d’auvir sos compairs lemosins totjorn mauparlar sus ilhs-mesmes, quò fariá belament pitat. Adonc, quant siriá fin, ne’n ai ‘gut mon fais mai d’un còp de quelas mesdisenças vengudas dau dedins mai dau defòra, segur. ‘Laidonc, farai auei un laus dau Lemosin.
![abonar los amics de Jornalet]()
E ben, m’es ‘vís que siá los Lemosins son dau monde fin que fan creire que qu’es pas la pena de venir per aquí puei que li a ren a l’i far, donc un biais de se pas far “envasir”, de se mainatjar de sòrta, siá los Lemosins an per de verai integrat l’idéia que lor país vau tròp ren, que qu’es totjorn mielhs alhors, que la gent l’i son pas plasentas etc. Si un l’i ‘visa de mai près, l’i a pertant un amor dau país chas los Lemosins, un amor jamai dich, jamai metut en paraulas o plan ralament: quò se fai pas de dire que son país, un l’aima, que son país es lo mai brave dau monde, non, quò se fai pas, quò se ditz pas, quò siriá maloneste zo dire. Los Lemosins son discrets: fau pas far parlar de se, fau pas se far marcar au jornau, fau pas far d’istòrias coma lo vesin… A… qu’es un biais de far pro mai bassetz fin finalament mas quò fai tanben que las lingas de pelhas an viste fach de l’i te far ‘na meschanta reputacion au Lemosin e vos responde que, daus còps, n’i a pro de se far mocar, vesetz, quò siriá tot coma se far tirgossar a tots pas moments, se far secutar si voletz, òc-es, un secutament, coma ad un pitit a qui un ditz e tòrna dire qu’eu vau ren, que ‘chaba per zo creire. Per los Lemosins, qu’es parier. L’i a ‘na tension fòrta entre l’amor dau país e quauquaren coma de l’auto-òdi. Ba, quand un l’i es nascut, un l’i se fai a fòrça, mas coma occitanista que milita pauc que pro per sa cultura, per sa linga, ‘chaba de venir pesant de se far mocar e d’auvir sos compairs lemosins totjorn mauparlar sus ilhs-mesmes, quò fariá belament pitat. Adonc, quant siriá fin, ne’n ai ‘gut mon fais mai d’un còp de quelas mesdisenças vengudas dau dedins mai dau defòra, segur. ‘Laidonc, farai auei un laus dau Lemosin.
De puegs qu’en combas, Lemosin,
nos esniuras d’erbas verdas
de ranas chantant lo país
dins mai de mila peschieras.
Lemosin, país enviblat,
d’unas béstias feraminas,
daus uns leberons subrevists,
de farfalets mai d’eschantits.
Tas aigas lenas mai vivas
que lindas son tan jauventas,
nos fan venir tot esberbits
coma daus conilhs mas eisits.
Tos aubres, chastenhs que jarrics,
nos paran de las frejuras,
e nos balhan bonas fruchas,
las chastanhas per nos tundir.
Ai Lemosin,
ten-te fier,
ten-te druge,
Ses lo pus brave daus país,
poguessa mas ton pòple
dins sa linga respelir.
nos esniuras d’erbas verdas
de ranas chantant lo país
dins mai de mila peschieras.
Lemosin, país enviblat,
d’unas béstias feraminas,
daus uns leberons subrevists,
de farfalets mai d’eschantits.
Tas aigas lenas mai vivas
que lindas son tan jauventas,
nos fan venir tot esberbits
coma daus conilhs mas eisits.
Tos aubres, chastenhs que jarrics,
nos paran de las frejuras,
e nos balhan bonas fruchas,
las chastanhas per nos tundir.
Ai Lemosin,
ten-te fier,
ten-te druge,
Ses lo pus brave daus país,
poguessa mas ton pòple
dins sa linga respelir.
