Règla generala: l’alternància vocalica o/ò
Normalament, una ò dobèrta pòrta sempre un accent tonic e se pronóncia [ɔ] (en niçard pus sovent [wa] e de còps [ɔ]). Dins de mots de la meteissa familha, quand l’accent tonic se desplaça, la ò dobèrta pòt pas mai existir, pèrd l’accent tonic e deven una o barrada, atòna, que se pronóncia [u]. Es un cas ben conegut d’alternància vocalica. Dins los exemples seguents, la vocala tonica es soslinhada.
Las excepcions a aquela règla son fòrça marginalas. Son tan marginalas qu’es possible de las ensenhar pas jamai, tot en guidant un aprenent vèrs un nivèl pro avançat d’occitan. Pasmens i a qualques curiositats qu’interessaràn los legeires.
Excepcions d’origina intèrna
D’un caire, i a d’excepcions que son aparegudas dins l’evolucion intèrna e normala de l’occitan. Mas, de verai, n’i a fòrça pauc.
— Dins qualques parlars provençals maritims, podèm trobar una ò dobèrta abans l’accent tonic, mas solament dins qualques mots. I a d’ipotèsis scientificas per explicar aquel fenomèn estranh. En tot cas aquò es fòrça susprenent, e mai per un grand nombre de provençalofòns. O ramenti: es un fenomèn fòrça limitat.
— Pro d’amics bearneses m’an dich que la vila d’Ortès, en luòc de recebre la prononciacion atenduda [urˈtɛs], ten localament la prononciacion [ɔrˈtɛs]. Aquò se poiriá notar teoricament Òrtès mas lo mond s’estiman mai d’o escriure Ortès, quina que siá la prononciacion, [urˈtɛs] o [ɔrˈtɛs]. Simin Palai, dins son diccionari gascon en grafia mistralenca, nòta ‘ou’ lo son [u] e nòta ‘o’ lo son [ɔ]. E donc, Palai escriu ben ‘Ortès’, çò que reflectís la prononciacion [ɔrˈtɛs] mentre qu’atendriam ‘Ourtès’. Miquèu Grosclaude, dins son Dictionnaire toponymique des communes du Béarn (1991, pagina 292), confirma que lo mond dison [ɔrˈtɛs] e se demanda s’aquò poiriá venir de qualque origina basca dins lo toponim. Ai un dobte perque los mots d’origina basca, quand passan a l’occitan, prenon una fonetica occitana regulara.
— Qualques mots compausats tenon dos formants de basa. Lo primièr formant a una ò dobèrta amb un accent tonic segondari. Puèi lo segond formant a un accent tonic principal. En aquel cas, la ò del primièr formant pòrta un accent tonic a pena perceptible, a quasi pas d’accent tonic.
— Subtilitat suplementària: lo diftong au, sens accent tonic, se pronónca [ɔw] en lemosin, auvernhat, vivaroalpenc e provençal (mas pas en niçard). En aquel cas, [ɔ] atòna es ben possibla mas a condicion de far partida del diftong [ɔw], donc aquò demenís los risques de confusion.
— Subtilitat suplementària: la letra a, abans l’accent tonic, pren lo son [ɔ] dins certans parlars, mai que mai en lengadocian septentrional. Mas quand i pensam ben, es pas pus complicat que de donar lo son [ɔ] a la letra a situada après l’accent tonic, çò qu’es ja una règla coneguda.
Excepcions d’origina estrangièra
Las influéncias excessivas de las lengas dominantas multiplican los cases ont se pòt ausir una ò atòna dobèrta.
Conselhs pedagogics
Ai indicat aquestes detalhs en pensant als legeires curioses. De segur, es pas util d’o ensenhar a de començaires que descobrisson la lenga. Cal començar per lor ensenhar las basas d’una prononciacion autentica e generala, ont una ò existis solament amb l’accent tonic. Es bon de far d’exercicis de prononciacion.
Normalament, una ò dobèrta pòrta sempre un accent tonic e se pronóncia [ɔ] (en niçard pus sovent [wa] e de còps [ɔ]). Dins de mots de la meteissa familha, quand l’accent tonic se desplaça, la ò dobèrta pòt pas mai existir, pèrd l’accent tonic e deven una o barrada, atòna, que se pronóncia [u]. Es un cas ben conegut d’alternància vocalica. Dins los exemples seguents, la vocala tonica es soslinhada.
vòles / volètz
tròba / trobam
sòrt / sortir
gavòt / la Gavotina
alcòl / alcolic
cònsol / consolessa
glòria / gloriós
sòci / societat
mongòl / Mongolia
tròba / trobam
sòrt / sortir
gavòt / la Gavotina
alcòl / alcolic
cònsol / consolessa
glòria / gloriós
sòci / societat
mongòl / Mongolia
Las excepcions a aquela règla son fòrça marginalas. Son tan marginalas qu’es possible de las ensenhar pas jamai, tot en guidant un aprenent vèrs un nivèl pro avançat d’occitan. Pasmens i a qualques curiositats qu’interessaràn los legeires.
Excepcions d’origina intèrna
D’un caire, i a d’excepcions que son aparegudas dins l’evolucion intèrna e normala de l’occitan. Mas, de verai, n’i a fòrça pauc.
— Lo ditong ou, que se pronóncia classicament [uw], pòt passar a la prononciacion [ɔw] dins certans parlars, quitament quand i a pas d’accent tonic. Mas s’escriu sempre ou.
soudar se pronóncia classicament [suwˈða...] e eventualament [sɔwˈða...]
— Dins qualques parlars provençals maritims, podèm trobar una ò dobèrta abans l’accent tonic, mas solament dins qualques mots. I a d’ipotèsis scientificas per explicar aquel fenomèn estranh. En tot cas aquò es fòrça susprenent, e mai per un grand nombre de provençalofòns. O ramenti: es un fenomèn fòrça limitat.
dobrir [duˈbʁi] pòt passar localament a dòrbír [dɔʁˈbi].
— Pro d’amics bearneses m’an dich que la vila d’Ortès, en luòc de recebre la prononciacion atenduda [urˈtɛs], ten localament la prononciacion [ɔrˈtɛs]. Aquò se poiriá notar teoricament Òrtès mas lo mond s’estiman mai d’o escriure Ortès, quina que siá la prononciacion, [urˈtɛs] o [ɔrˈtɛs]. Simin Palai, dins son diccionari gascon en grafia mistralenca, nòta ‘ou’ lo son [u] e nòta ‘o’ lo son [ɔ]. E donc, Palai escriu ben ‘Ortès’, çò que reflectís la prononciacion [ɔrˈtɛs] mentre qu’atendriam ‘Ourtès’. Miquèu Grosclaude, dins son Dictionnaire toponymique des communes du Béarn (1991, pagina 292), confirma que lo mond dison [ɔrˈtɛs] e se demanda s’aquò poiriá venir de qualque origina basca dins lo toponim. Ai un dobte perque los mots d’origina basca, quand passan a l’occitan, prenon una fonetica occitana regulara.
— Qualques mots compausats tenon dos formants de basa. Lo primièr formant a una ò dobèrta amb un accent tonic segondari. Puèi lo segond formant a un accent tonic principal. En aquel cas, la ò del primièr formant pòrta un accent tonic a pena perceptible, a quasi pas d’accent tonic.
còr + falhir —> còrfalhir [ˌkɔrfaˈʎi...]
pòrt + cròs —> Pòrtcròs [ˌpɔrˈkrɔs, prov. ˌpɔʁˈkʁɔs] (illa de Provença)
pòrt + cròs —> Pòrtcròs [ˌpɔrˈkrɔs, prov. ˌpɔʁˈkʁɔs] (illa de Provença)
— Subtilitat suplementària: lo diftong au, sens accent tonic, se pronónca [ɔw] en lemosin, auvernhat, vivaroalpenc e provençal (mas pas en niçard). En aquel cas, [ɔ] atòna es ben possibla mas a condicion de far partida del diftong [ɔw], donc aquò demenís los risques de confusion.
sautar
auçar
Aurèlia
gausir, jausir, jauvir
au (mot atòn)
dau (mot atòn)
auçar
Aurèlia
gausir, jausir, jauvir
au (mot atòn)
dau (mot atòn)
— Subtilitat suplementària: la letra a, abans l’accent tonic, pren lo son [ɔ] dins certans parlars, mai que mai en lengadocian septentrional. Mas quand i pensam ben, es pas pus complicat que de donar lo son [ɔ] a la letra a situada après l’accent tonic, çò qu’es ja una règla coneguda.
aver [aˈβe —> ɔˈβe]
partir [parˈti —> pɔrˈti]
farandolejar [faranduleˈdʒa —> fɔrɔnduleˈtsa]
acabar [akaˈβa —> ɔkɔˈβa]
acabada [akaˈβaðɔ —> ɔkɔˈβaðɔ]
partir [parˈti —> pɔrˈti]
farandolejar [faranduleˈdʒa —> fɔrɔnduleˈtsa]
acabar [akaˈβa —> ɔkɔˈβa]
acabada [akaˈβaðɔ —> ɔkɔˈβaðɔ]
Excepcions d’origina estrangièra
Las influéncias excessivas de las lengas dominantas multiplican los cases ont se pòt ausir una ò atòna dobèrta.
— Prengam lo vèrb occitan gausir (gaudir, jausir, jauvir). En niçard, la forma normala gaudir coneis la concurréncia de la forma gòdre* que ven de l’italian popular gòdere. En italian estandard l’accent es alhors: godére. Tanben i pòt aver una influéncia del piemontés gòde. Se sap que l’italian foguèt la lenga dominanta al País Niçard fins en 1860 e que lo poder i èra piemontés. Las formas conjugadas de gòdre*, en niçard, pòdon abolir completament l’alternància vocalica o/ò e pòdon installar una ò atòna. Al present: gòdi*, gòdes*, gòde*, gòdèm*, gòdètz*, gòdon*. A l’imperfach: gòdíi*, etc. Al futur: gòderài*, etc.
— Los mots de formacion culta o de formacion recenta son sovent tocats per la multiplicacion de la ò francizada abans l’accent tonic.
— Los mots de formacion culta o de formacion recenta son sovent tocats per la multiplicacion de la ò francizada abans l’accent tonic.
octòbre (normal) —> òctòbre* (francizat, atestat dins los atlasses lingüistics)
ortografia (normal) —> òrtògràfa* (francizat)
Còngo (normal) —> Còngò* (francizat)
fòto (normal) —> fòtò* (francizat)
covid-19 (normal) —> còvíd-19* (francizat)
sonoritat (normal) —> sònòritàt* (francizat)
toponimia (normal) —> tòpònimía* (francizat)
ortografia (normal) —> òrtògràfa* (francizat)
Còngo (normal) —> Còngò* (francizat)
fòto (normal) —> fòtò* (francizat)
covid-19 (normal) —> còvíd-19* (francizat)
sonoritat (normal) —> sònòritàt* (francizat)
toponimia (normal) —> tòpònimía* (francizat)
Conselhs pedagogics
Ai indicat aquestes detalhs en pensant als legeires curioses. De segur, es pas util d’o ensenhar a de començaires que descobrisson la lenga. Cal començar per lor ensenhar las basas d’una prononciacion autentica e generala, ont una ò existis solament amb l’accent tonic. Es bon de far d’exercicis de prononciacion.