Ara que siam confinats a gachar ansiós qu'arriben de nòvas de nòstrei benaimats, ò de la planeta devenguda fòla, coneissèm totei la frasa italiana "andrà tutto bene", de còps que i a "tutto andrà bene", e nos fa pas mestier de la traduire, e qu'es una convidacion a l'espèr per resistir au desastre.
D'unei, en particular dins ma cara que non sai Catalonha, repotegan e la tròban messorguiera e mai indecenta. Lei capissi ben. Coma, d'efiech, pensar que tot anarà ben quand sentèm la dolor dei separacions d'amb nòstrei pròches ara tan luenchencs? Quand vesèm a nòstre entorn d'amics ò de parents a redobtar la pèrda d'un paire ò d'un maire, e mai d'un fieu? Quand nos indignan de govèrns irresponsables que, coma aqueu d'Espanha, ja desiran de levar tre la setmana venenta la proteccion de l'embarrament per satisfaire ais egoïsmes de quauqueis interès economics? Coma un vertige de cachavièlha s'amolona lei victimas que lei pòdon pas manco dignament sepelir sei familhas, forçadas de retardar a un mausegur avenidor lo dòu qu'an de faire. Per lei vièlhs dins lei residéncias de retirada que degun pòu pus vesitar, l'embarrament es una preson, coma es un infèrn per lei femnas e lei mainatges liurats chasque jorn a son agressor dins un ostau d'onte pareis que s'escaparàn pus.
Ai totjorn dich que i a dos optimismes. Un ninòi ò enganaire, coma lo de Mèstre Pangloss dins lo conte de Voltaire Candide, que cèrca de nos far creire que lo mau e lo malaür existisson pas. Mai l'autre assaja pas d'escondre la realitat, n'assumís au contrari la crudèla realitat mai es tot entier orientat devèrs l'esperança. Es l'optimisme d'una volontat sensa la quala auriam ges de possibilitat de cambiar lo Monde. Ansin e solament ansin es possible que tot vague ben.
O torni dire per que me capiguetz: alestiguem ensems l'endeman de nòstre embarrament.
Per l'alestir, vos parlarai la setmana venenta de Pasolini. Aguem suenh de nosautres e dei nòstrei.
D'unei, en particular dins ma cara que non sai Catalonha, repotegan e la tròban messorguiera e mai indecenta. Lei capissi ben. Coma, d'efiech, pensar que tot anarà ben quand sentèm la dolor dei separacions d'amb nòstrei pròches ara tan luenchencs? Quand vesèm a nòstre entorn d'amics ò de parents a redobtar la pèrda d'un paire ò d'un maire, e mai d'un fieu? Quand nos indignan de govèrns irresponsables que, coma aqueu d'Espanha, ja desiran de levar tre la setmana venenta la proteccion de l'embarrament per satisfaire ais egoïsmes de quauqueis interès economics? Coma un vertige de cachavièlha s'amolona lei victimas que lei pòdon pas manco dignament sepelir sei familhas, forçadas de retardar a un mausegur avenidor lo dòu qu'an de faire. Per lei vièlhs dins lei residéncias de retirada que degun pòu pus vesitar, l'embarrament es una preson, coma es un infèrn per lei femnas e lei mainatges liurats chasque jorn a son agressor dins un ostau d'onte pareis que s'escaparàn pus.
Ai totjorn dich que i a dos optimismes. Un ninòi ò enganaire, coma lo de Mèstre Pangloss dins lo conte de Voltaire Candide, que cèrca de nos far creire que lo mau e lo malaür existisson pas. Mai l'autre assaja pas d'escondre la realitat, n'assumís au contrari la crudèla realitat mai es tot entier orientat devèrs l'esperança. Es l'optimisme d'una volontat sensa la quala auriam ges de possibilitat de cambiar lo Monde. Ansin e solament ansin es possible que tot vague ben.
O torni dire per que me capiguetz: alestiguem ensems l'endeman de nòstre embarrament.
Per l'alestir, vos parlarai la setmana venenta de Pasolini. Aguem suenh de nosautres e dei nòstrei.