O sabèm, vivèm una crisi sanitària excepcionala. Lo coronavirus de 2019 es a paralisar mièja planeta, e mièja umanitat es forçada de se refugiar entre las parets de l'ostal per assajar de limitar lo perilh.
Aquesta nuèch, me demandi quin jorn ne serà l'endeman. Quand la catastròfa aurà passat e qu'aurem de comptar nòstres mòrts, que farem? Tornarem a nòstras costumas d'abans, en temptant de ganhar nòstre pan (amb o sens glutèn), coma podèm? Voldrem tornar far los toristas e consumar sens limits? La natura deurà tornarmai patir nòstra arroganta preséncia?
Desiri per nosautres d'autras causidas. Nos espèri conscients de çò essencial, conscients que la societat de la cobesiá nos aluènha tròp sovent del partatge amb los qu'aimam e qu'avèm pas totjorn temps d'aimar. Enfin nos pensarem dins la natura, e non pas sos "mèstres e possessors" coma voliá qu'o foguèssem Descartes, ara que mesuram quant lo Mond càmbia quand i sèm mens envasissents?
Ja se nòta que los govèrns responsables dels degalhs dins los sistèmas socials s'alestisson per l'endeman: avalisson de dreches, centralizan lor poder e mai pòdon derivar devèrs lo militarisme. Nos voldràn far pagar car los plans de relança que nos anóncian eles.
Doncas, ieu disi que nos alestiscam per l'endeman. Caldrà luchar, non solament per pèrdre pas definitivament lo pauc qu'aviam, mas per jutjar los resposables dels desastres, per lor dire que nos daissarem pas tòrcer, que nos devèm governar perque eles son pas capables de nos governar.
Seràn de jorns, de meses, d'ans de mal viure, mas encara seràn mai durs, aqueles tempses avenidors, se, tanlèu abraçar los e las qu'aimam, avèm pas alestit entre nosautres l'endeman del confinament.
![abonar los amics de Jornalet]()
Aquesta nuèch, me demandi quin jorn ne serà l'endeman. Quand la catastròfa aurà passat e qu'aurem de comptar nòstres mòrts, que farem? Tornarem a nòstras costumas d'abans, en temptant de ganhar nòstre pan (amb o sens glutèn), coma podèm? Voldrem tornar far los toristas e consumar sens limits? La natura deurà tornarmai patir nòstra arroganta preséncia?
Desiri per nosautres d'autras causidas. Nos espèri conscients de çò essencial, conscients que la societat de la cobesiá nos aluènha tròp sovent del partatge amb los qu'aimam e qu'avèm pas totjorn temps d'aimar. Enfin nos pensarem dins la natura, e non pas sos "mèstres e possessors" coma voliá qu'o foguèssem Descartes, ara que mesuram quant lo Mond càmbia quand i sèm mens envasissents?
Ja se nòta que los govèrns responsables dels degalhs dins los sistèmas socials s'alestisson per l'endeman: avalisson de dreches, centralizan lor poder e mai pòdon derivar devèrs lo militarisme. Nos voldràn far pagar car los plans de relança que nos anóncian eles.
Doncas, ieu disi que nos alestiscam per l'endeman. Caldrà luchar, non solament per pèrdre pas definitivament lo pauc qu'aviam, mas per jutjar los resposables dels desastres, per lor dire que nos daissarem pas tòrcer, que nos devèm governar perque eles son pas capables de nos governar.
Seràn de jorns, de meses, d'ans de mal viure, mas encara seràn mai durs, aqueles tempses avenidors, se, tanlèu abraçar los e las qu'aimam, avèm pas alestit entre nosautres l'endeman del confinament.
