Descobriguèri la democracia al collègi. Una annada, lo professor de francés encargat de l’ora setmanièra d’educacion civica nos diguèt la voler consacrar a l’experimentacion de la democracia representativa.
Elegiguèrem democraticament, a bulletin secret, dos delegats encargats de nos representar al conselh de classa, e de far lo ligam entre l’administracion e nosautres.
Se trapava que, aquela annada, los corses de francés èran pas interessants, que i èran aclapats de trabalh, que la notacion èra tròp sarrada, e que las punicions tombavan a delavacis. Los nòstres representants se’n planguèron. Mas lo professor que contunhava de parlar de democracia a l’ora d’educacion civica voliá pas res ausir en cors de francés. Tanben, benlèu en seguissent l’exemple d’un movement social del defòra, decidiguèrem de manifestar lo nòstre malcontentament: abans lo cors, escriguèrem sul tablèu: “NON A LA TIRANIA!”, pausèrem las sacas sus la taula e nos n’anguèrem totes, a tres o quatre per cabina, ocupar los comuns.
Seriá autan long coma una letra presidenciala de vos raportar totes los detalhs d’aquela istòria. Simplament, a la fin, lo professor, nos prepausèt un debat a partir d’una boita de las doléncias que dins ela cadun i posque exprimir sens paur lo siu vejaire.
Nos avisèrem lèu-lèu qu’aquel debat aviá pas cambiat grand causa. Mas d’ara a l’endavant, quand ensajàvem de repotegar, “n’avèm ja parlat, totes èrem plan d’acòrdi, es pas possible de cambiar” nos respondián.
![abonar los amics de Jornalet]()
Elegiguèrem democraticament, a bulletin secret, dos delegats encargats de nos representar al conselh de classa, e de far lo ligam entre l’administracion e nosautres.
Se trapava que, aquela annada, los corses de francés èran pas interessants, que i èran aclapats de trabalh, que la notacion èra tròp sarrada, e que las punicions tombavan a delavacis. Los nòstres representants se’n planguèron. Mas lo professor que contunhava de parlar de democracia a l’ora d’educacion civica voliá pas res ausir en cors de francés. Tanben, benlèu en seguissent l’exemple d’un movement social del defòra, decidiguèrem de manifestar lo nòstre malcontentament: abans lo cors, escriguèrem sul tablèu: “NON A LA TIRANIA!”, pausèrem las sacas sus la taula e nos n’anguèrem totes, a tres o quatre per cabina, ocupar los comuns.
Seriá autan long coma una letra presidenciala de vos raportar totes los detalhs d’aquela istòria. Simplament, a la fin, lo professor, nos prepausèt un debat a partir d’una boita de las doléncias que dins ela cadun i posque exprimir sens paur lo siu vejaire.
— “Far mens de dictada; poder sortir escampar d’aiga al mièg d’un cors de doas oras; causir los subjèctes de redaccion; las òbras de legir; poder discutir de la nòta e de las punicions ...”
— Cal èsser rasonable, cal respectar lo programe e las instruccions oficialas... nos respondèron.
— Cal èsser rasonable, cal respectar lo programe e las instruccions oficialas... nos respondèron.
Nos avisèrem lèu-lèu qu’aquel debat aviá pas cambiat grand causa. Mas d’ara a l’endavant, quand ensajàvem de repotegar, “n’avèm ja parlat, totes èrem plan d’acòrdi, es pas possible de cambiar” nos respondián.
