Cent ans. Aquò’s la soma de las penas que prenguèron los responsables politics catalans per aver organizat, dos ans fai, lo referendum dau prumièr octòbre de 2017. Cent ans. Perqué pas mila? Me recòrde d’i a dos ans, aquel jorn, lo prumièr d’octòbre tombava un dimenge. Aviái tot seguit, orrorizat, escandalizat tota la jornada sus l’ordenador. Ère sus Facebook a l’epòca, e aviái partatjat, tot lo long dau jorn tantes imatges e comentaris qu’acabère per faire enrabiar un cèrt nombre de “contactes” que me l’avián assenhalat. Nos fas cagar amb ta Catalonha. Ben, deve dire que desempuòi aquel moment, lo regrete pas de l’aver quitat, lo Facebook, mès aquò son de figas d’un autre panièr.
Desencusatz, qu’ai pas grand causa a dire de diferent de çò que publiquère modestament sus aqueste blòg a l’epòca dels “eveniments”: poiriá recordar lo xoc de trens, lo tust de legitimitat entre la dau pòble catalan e la “volontat generala” espanhòla, l’estrategia dau poiridament volontari e lo projècte amagat de recentralizacion autoritària del PP desempuòi las annadas 2010, qu’en seguida Vox, Ciutadans, lo PSOE e tota la drecha (òc, lo PSOE es de drecha, non pas?) dementiguèron pas, lo franquisme qu’acaba pas de morir, atanben poiriái recordar l’interpretacion que ne baila lo regretat Bartolomé Benassar1, de la dictatura franquista, coma una “ideologia de caserna”, evidentament aliada als totalitarismes feissistas en son temps, mès de que l’idiosincrasia politica, ligada a la necessitat per l’estat espanhòl de manténer sa colona vertabrala politica per existir coma tau, es a dire l’armada e la glèisa, la fai venir mai complèxa après la guèrra, mai pervèrsa e mai solubla dins lo liberalisme economic o “l’ordo-liberalisme” que definiriá plan ben l’ideologia de l’Union Europèa e de sa pòst-democracia. En fach, a aqueles que fan repròchi a d’unes discors que i a de passar l’òsca, en dire que l’Espanha es encara franquista etc., ieu respondriái qu’es pas talament l’Espanha actuala qu’es “franquista” en particular, mès l’Union Europèa tota.
Un istorian ongarés de qu’oblidère lo nom (desencusatz), fasiá remarcar dins una publicacion recenta qu’una de las grandas diferéncias istoricas que dessepara los Europèus de l’oèst amb los de l’èst es qu’en generau, los Èst-Europèus (Polònha, Ongria, etc.) èran de nacions abans d’aver un estat, puòi qu’aguèron de s’emancipar de la tutèla de grand Empèris plurinacionals (Rus, Austro-ongarés, Otoman, Sovietic etc.), mentre que los Oèst-Europèus en generau (França, Espanha, Anglatèrra, etc.) èran puslèu d’estats abans que d’èstre de nacions etnicament definidas, èran d’Empèri plurinacionals que capitèron posteriorament, per la fòrça de l’ideologia d’un aparelh d’estat mai o mens eficaç, mai o mens centralizat, de dissòlver mantun pòble en una sola nacion. Evidentament, aquò’s esquematic que non sai, es de nuançar etc., mès me sembla un bon ponch de partença per una reflexion que cercariá de comprene lo tractament diferenciau dels independentismes entre oèst e èst. A l’èst, l’avèm vist au moment de la casuda de l’Union Sovietica, puòi de Yougoslàvia, o au moment de la creacion de Kosovo, los independentismes nacionals son aplaudits, que son la pròva d’un progrès de la democracia etc. A l’oèst, en Euskadi, Corsega, Catalonha, son lo fach de maissants egoïstas que vòlon rompre los pactes nacionals, son d’ideologias “nacionalistas” perilhosas, vòlon la guèrra, las frontièras, etc. L’istorian ongarés en question, se servissiá d’aquel fach diferenciau per explicar l’incompreneson mutuala entre oèst e èst au jorn d’uòi a respièch de la question migratòria. Mès es pas per aquel camin que ieu voudriái anar.
Apondriái, per çò tocant los independentismes oèst-europèus, se prenèm los cases que fan l’actualitat, en Escòcia e Catalònha, qu’an pas tanpauc grand causa a veire amb los pichons païses de l’èst e sos nacionalismes de que los mals son sempre agitats per las crentas de “balkanizacion” de França o d’Euròpa de l’oèst. “Volètz una Euròpa de cent estats!” Òc, s’Euròpa cau aver… e mai s’aquò’s lo prètz de la democracia e dau respièch de la diversitat dels pòbles “europencs”? D’alhors, es lo moment de dire, contra una marrida e faussa distinccion entre nacionalisme etnic e civic, que totes los nacionalismes son etnics e civics a l’encòp, o puslèu que totes an d’en prumièr mestièr d’una basa minimala “d’etnicitat” (lenga, cultura, país) sens las qualas son vodats a l’arroïna o au ridicul folcloric (seguissètz mon regard), etnicitat que lo nacionalisme “civic” e supra-nacional aplicarà de tot biais a sa faiçon, coma en França per exemple amb una ideologia nacionala que maudespièch sos racontes universalistas, supausa e impausa una etnicitat implicita a totes pel mecanisme de dominacion sociala o se volètz, la lucha de las classas, ont l’etnicitat dominanta s’identifica tanben a l’egemonia culturala de la borgesiá - que s’exprima fins qu’a nòstra lenga e dins las nòstras bocas, coma va sabèm plan.
Puòi qu’antau seriam totes nacionalistas, la vertadièra distinccion, coma va recòrda l’especialista Jorge Cagiao y Conde2, seriá de cercar entre “nacionalisme democratic” e “non-democratic” e aquí evidentament, vesèm de bèlas diferéncias entre lo Vlaams Blok o la Lega Nord, ja passats de mòda, çò sembla, e lo movement escocés de l’SNP, de l’independentisme catalan en generau, e ajustarai çò qu’es a se passar en Còrsega e mai en Euskadi los darrièrs ans, vòle dire los movements independentistas d’en cò nòstre que fan l’actualitat.
Ieu gausariái dire que son dins aqueles pichons païses, dins sos vilatges, dins sas vilas, dins sos barris, que l’avenidor d’Euròpa tota se joga, e lo juòc es puslèu marrit ara per ara. S’apren a nosautres de saber se volèm mai d’una Euròpa autoritària e imperiala, d’un Impèri Europèu que sembla l’eiretièr dels sòmis dau passat o de dictators de mai funèsta memòria, de Carlemanhe a Hitler, en passar per Napoleon, que fai de son identitat imaginària e introbabla un esplech d’explotacion economica, de violéncia sociala e de guèrra a l’exterior de sa fortalesa, laissant morir una umanitat desesperada per sa quita responsabilitat, o ben se volèm d’una autra Euròpa, una que crei au poder dau pòble per cambiar sas institucions, a la fòrça de l’esperit per anar mai luònh dins l’aprigondament de las valors democraticas e socialas de que se pretend l’aparaira e que faguèsse d’aquelas valors quicòm mai qu’una recitacion escolara e ipocrita, ras e cort, se volèm d’una Euròpa tala coma los Catalans l’an somiada, e qu’existís pas encara.
1. BENASSAR, Bartolomé, Franco. Librairie Académique Perrin, coll. “Tempus”, 2002.
2. CAGIAO Y CONDE, Jorge. Micronacionalismos ¿ No seremos todos nacionalistas?, Madrid: La Catarata, 2018.
![abonar los amics de Jornalet]()
Desencusatz, qu’ai pas grand causa a dire de diferent de çò que publiquère modestament sus aqueste blòg a l’epòca dels “eveniments”: poiriá recordar lo xoc de trens, lo tust de legitimitat entre la dau pòble catalan e la “volontat generala” espanhòla, l’estrategia dau poiridament volontari e lo projècte amagat de recentralizacion autoritària del PP desempuòi las annadas 2010, qu’en seguida Vox, Ciutadans, lo PSOE e tota la drecha (òc, lo PSOE es de drecha, non pas?) dementiguèron pas, lo franquisme qu’acaba pas de morir, atanben poiriái recordar l’interpretacion que ne baila lo regretat Bartolomé Benassar1, de la dictatura franquista, coma una “ideologia de caserna”, evidentament aliada als totalitarismes feissistas en son temps, mès de que l’idiosincrasia politica, ligada a la necessitat per l’estat espanhòl de manténer sa colona vertabrala politica per existir coma tau, es a dire l’armada e la glèisa, la fai venir mai complèxa après la guèrra, mai pervèrsa e mai solubla dins lo liberalisme economic o “l’ordo-liberalisme” que definiriá plan ben l’ideologia de l’Union Europèa e de sa pòst-democracia. En fach, a aqueles que fan repròchi a d’unes discors que i a de passar l’òsca, en dire que l’Espanha es encara franquista etc., ieu respondriái qu’es pas talament l’Espanha actuala qu’es “franquista” en particular, mès l’Union Europèa tota.
Un istorian ongarés de qu’oblidère lo nom (desencusatz), fasiá remarcar dins una publicacion recenta qu’una de las grandas diferéncias istoricas que dessepara los Europèus de l’oèst amb los de l’èst es qu’en generau, los Èst-Europèus (Polònha, Ongria, etc.) èran de nacions abans d’aver un estat, puòi qu’aguèron de s’emancipar de la tutèla de grand Empèris plurinacionals (Rus, Austro-ongarés, Otoman, Sovietic etc.), mentre que los Oèst-Europèus en generau (França, Espanha, Anglatèrra, etc.) èran puslèu d’estats abans que d’èstre de nacions etnicament definidas, èran d’Empèri plurinacionals que capitèron posteriorament, per la fòrça de l’ideologia d’un aparelh d’estat mai o mens eficaç, mai o mens centralizat, de dissòlver mantun pòble en una sola nacion. Evidentament, aquò’s esquematic que non sai, es de nuançar etc., mès me sembla un bon ponch de partença per una reflexion que cercariá de comprene lo tractament diferenciau dels independentismes entre oèst e èst. A l’èst, l’avèm vist au moment de la casuda de l’Union Sovietica, puòi de Yougoslàvia, o au moment de la creacion de Kosovo, los independentismes nacionals son aplaudits, que son la pròva d’un progrès de la democracia etc. A l’oèst, en Euskadi, Corsega, Catalonha, son lo fach de maissants egoïstas que vòlon rompre los pactes nacionals, son d’ideologias “nacionalistas” perilhosas, vòlon la guèrra, las frontièras, etc. L’istorian ongarés en question, se servissiá d’aquel fach diferenciau per explicar l’incompreneson mutuala entre oèst e èst au jorn d’uòi a respièch de la question migratòria. Mès es pas per aquel camin que ieu voudriái anar.
Apondriái, per çò tocant los independentismes oèst-europèus, se prenèm los cases que fan l’actualitat, en Escòcia e Catalònha, qu’an pas tanpauc grand causa a veire amb los pichons païses de l’èst e sos nacionalismes de que los mals son sempre agitats per las crentas de “balkanizacion” de França o d’Euròpa de l’oèst. “Volètz una Euròpa de cent estats!” Òc, s’Euròpa cau aver… e mai s’aquò’s lo prètz de la democracia e dau respièch de la diversitat dels pòbles “europencs”? D’alhors, es lo moment de dire, contra una marrida e faussa distinccion entre nacionalisme etnic e civic, que totes los nacionalismes son etnics e civics a l’encòp, o puslèu que totes an d’en prumièr mestièr d’una basa minimala “d’etnicitat” (lenga, cultura, país) sens las qualas son vodats a l’arroïna o au ridicul folcloric (seguissètz mon regard), etnicitat que lo nacionalisme “civic” e supra-nacional aplicarà de tot biais a sa faiçon, coma en França per exemple amb una ideologia nacionala que maudespièch sos racontes universalistas, supausa e impausa una etnicitat implicita a totes pel mecanisme de dominacion sociala o se volètz, la lucha de las classas, ont l’etnicitat dominanta s’identifica tanben a l’egemonia culturala de la borgesiá - que s’exprima fins qu’a nòstra lenga e dins las nòstras bocas, coma va sabèm plan.
Puòi qu’antau seriam totes nacionalistas, la vertadièra distinccion, coma va recòrda l’especialista Jorge Cagiao y Conde2, seriá de cercar entre “nacionalisme democratic” e “non-democratic” e aquí evidentament, vesèm de bèlas diferéncias entre lo Vlaams Blok o la Lega Nord, ja passats de mòda, çò sembla, e lo movement escocés de l’SNP, de l’independentisme catalan en generau, e ajustarai çò qu’es a se passar en Còrsega e mai en Euskadi los darrièrs ans, vòle dire los movements independentistas d’en cò nòstre que fan l’actualitat.
Ieu gausariái dire que son dins aqueles pichons païses, dins sos vilatges, dins sas vilas, dins sos barris, que l’avenidor d’Euròpa tota se joga, e lo juòc es puslèu marrit ara per ara. S’apren a nosautres de saber se volèm mai d’una Euròpa autoritària e imperiala, d’un Impèri Europèu que sembla l’eiretièr dels sòmis dau passat o de dictators de mai funèsta memòria, de Carlemanhe a Hitler, en passar per Napoleon, que fai de son identitat imaginària e introbabla un esplech d’explotacion economica, de violéncia sociala e de guèrra a l’exterior de sa fortalesa, laissant morir una umanitat desesperada per sa quita responsabilitat, o ben se volèm d’una autra Euròpa, una que crei au poder dau pòble per cambiar sas institucions, a la fòrça de l’esperit per anar mai luònh dins l’aprigondament de las valors democraticas e socialas de que se pretend l’aparaira e que faguèsse d’aquelas valors quicòm mai qu’una recitacion escolara e ipocrita, ras e cort, se volèm d’una Euròpa tala coma los Catalans l’an somiada, e qu’existís pas encara.
1. BENASSAR, Bartolomé, Franco. Librairie Académique Perrin, coll. “Tempus”, 2002.
2. CAGIAO Y CONDE, Jorge. Micronacionalismos ¿ No seremos todos nacionalistas?, Madrid: La Catarata, 2018.
