A Joan Daniel Bezsonoff.
Longtemps, auriái pogut dire coma Miquèu de Montanha dins sos plan coneguts Assages que "París ten mon còr dempuèi mon enfança", coma encara o podèm legir sus una estatua que lo representa assetat. Coma el, que prefigurava totes los occitans d'uèi afeccionats de França e de sa cultura, me sentiái francés per aquela vila, e l'admiravi coma tantes an aprés a l'admirar.
De fach, vos ai de confessar que li devi fòrça. I faguèri, d'efièch, mas umanitats, del Quartier Latin estant, mas en viatjant fins a l'universitat de Nanterre, per passion dissidenta e esquerrista. Sens París, coneisseriái pas grand causa del cinèma; sens París, ma passion de las lengas seriá estada benlèu mai flaca, que sovent fulhetejavi de metòdes de lenga o de diccionaris dins la librariá Gibert Jeune, e a l'INALCO m'inicièri a l'inuktitut, coma i auriái pogut aprene lo nahuatl, lo quíchoa o una lenga africana. Pertot, i aviá de libres, a la bibliotèca Saint-Geneviève ont trabalhavi de ser per i legir de Platon, al Centre Pompidou ont estudiavi lo dimenge, o dins las librariás del Boulevard Saint-Michel.
Amb lo temps, finiguèri que comprenguèri que la vila s'èra enriquida de l'empauriment de territòris, e que l'Estat que m'i identificavi aviá comés e cometiá fòrça injustícias envèrs de pòbles e de culturas mespresadas e escondudas. Totun, cresi d'aver pas quitat de l'aimar: m'a donat los espleches e los mejans intellectuals de me distanciar d'ela, e mai de l'aborrir. A l'Ostal de la Cultura Yiddish, ont representavi Jornalet, un occitan venguèt charrar amb ieu en lenga nòstra.
París, teniás mon còr durant ma joventut. Mas sens te voler crussir lo còr, la maduretat m'a virat devèrs Barcelona. Ela me daissa èsser qual soi.
Longtemps, auriái pogut dire coma Miquèu de Montanha dins sos plan coneguts Assages que "París ten mon còr dempuèi mon enfança", coma encara o podèm legir sus una estatua que lo representa assetat. Coma el, que prefigurava totes los occitans d'uèi afeccionats de França e de sa cultura, me sentiái francés per aquela vila, e l'admiravi coma tantes an aprés a l'admirar.
De fach, vos ai de confessar que li devi fòrça. I faguèri, d'efièch, mas umanitats, del Quartier Latin estant, mas en viatjant fins a l'universitat de Nanterre, per passion dissidenta e esquerrista. Sens París, coneisseriái pas grand causa del cinèma; sens París, ma passion de las lengas seriá estada benlèu mai flaca, que sovent fulhetejavi de metòdes de lenga o de diccionaris dins la librariá Gibert Jeune, e a l'INALCO m'inicièri a l'inuktitut, coma i auriái pogut aprene lo nahuatl, lo quíchoa o una lenga africana. Pertot, i aviá de libres, a la bibliotèca Saint-Geneviève ont trabalhavi de ser per i legir de Platon, al Centre Pompidou ont estudiavi lo dimenge, o dins las librariás del Boulevard Saint-Michel.
Amb lo temps, finiguèri que comprenguèri que la vila s'èra enriquida de l'empauriment de territòris, e que l'Estat que m'i identificavi aviá comés e cometiá fòrça injustícias envèrs de pòbles e de culturas mespresadas e escondudas. Totun, cresi d'aver pas quitat de l'aimar: m'a donat los espleches e los mejans intellectuals de me distanciar d'ela, e mai de l'aborrir. A l'Ostal de la Cultura Yiddish, ont representavi Jornalet, un occitan venguèt charrar amb ieu en lenga nòstra.
París, teniás mon còr durant ma joventut. Mas sens te voler crussir lo còr, la maduretat m'a virat devèrs Barcelona. Ela me daissa èsser qual soi.